L'únic amor correspost que trobem a La cartoixa de Parma és el de Fabrizio del Dongo i Clelia Conti. I, tot i que es desplega i culmina quan ja són dos joves fets i drets, veiem que apunta quan encara són adolescents i coincideixen enmig d’un incident violent en un carruatge.
La novel·la, que acaba de publicar La Casa dels Clàssics amb traducció de Ferran Toutain, és un catàleg d’amors fabulós. De fet, Stendhal hi treu a ballar tots els amors que havia sistematitzat uns anys abans a De l’amour: hi ha els amors físics, els amors de vanitat, els amors versallescos i l’amor-passió, que és singular perquè només ens en pertoca un a la vida. No voldria exaltar aquest amor-passió que ens arrossega en contra dels nostres interessos: l’abisme entre qui el llegeix i qui s’hi troba enfangat és tan i tan gran que la meitat de literatura que en parla em sembla un insult.
Ara, hi ha una cosa d’aquest amor-passió que m’interessa molt. A tot arreu, des de Stendhal a Sally Rooney, des de Casablanca a Past lives, hi veiem el mateix patró: no és concebible que dues persones es coneguin del no-res als quaranta anys, s’enamorin i ho facin saltar tot pels aires. Cal que s’hagin vist abans, fins i tot cal que s’estimin de molt abans, a pesar que ni ho sabessin i cadascú hagués fet la seva vida. Em pregunto per què ens cal, aquesta narrativa de la continuïtat temporal. Per què, també avui, necessitem legitimar l’amor-passió en l’antiguitat. Perquè ens engalta un viatge tan demencial que necessitem que tingui arrels fondes per aguantar-nos? Perquè fa tantes destrosses que no suportem la idea que sigui una frivolitat sense un fonament arcaic?
Hi ha aquella cita tan cèlebre de Benjamin Constant que recordareu d’Aloma: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha de ser eterna”. Aquest maleït no és insult. És un maleït literal, perquè sense aquesta creença no es pot aixecar res que sigui més gros que un mateix. Sense aquesta innocència, que implica assumir la sempiternitat, tots estem condemnats al fracàs.
No és casualitat que l’únic divorci que accepta l’Església de Roma sigui la nul·litat matrimonial i que aquesta impliqui esborrar absolutament el teu passat. Que impliqui dir: tot el que has viscut fins ara era una mentida; amb aquesta nul·litat, i el teu nou matrimoni, comença la teva vida de veritat. L’Església, i Stendhal, i el sentit comú, tots ens diuen: no pot haver-hi dos amors de la teva vida. Si aquest és veritat, aquell era mentida, perquè qualsevol altra cosa subvertiria els principis d’identitat i no-contradicció.
Potser la cosa més important que he après de Raimon Pannikar és a dubtar dels principis de la lògica clàssica per entendre tot el que queda més enllà de la realitat, com ara aquest amor-passió de Stendhal, que només és un Déu que creiem al nostre abast. Per això enfonsem les seves arrels en l’antiguitat i ens sembla excloent amb qualsevol altre.
