Atenció a totes les unitats. Joan Maria Pou, il·lustre periodista barceloní, se n’ha anat a viure a L’Escala (Alt Empordà) per viure “la vida petita”. La Vida Petita. En majúscules, però petita. Menuda i remenuda. “Em senta molt millor l’Escala que Barcelona”(sic), relata el locutor de ràdio en una entrevista amb Albert Om.
Com a no barceloní que ha d’anar gairebé cada dia a la capital, puc empatitzar amb la voluntat de fugir-ne. El que Pou sembla no tenir en compte quan parla de “la vida petita” és l’impacte que tenen aquestes paraules sobre els pobles. Perquè, si hi ha una “vida petita”, vol dir que hi ha una “vida gran”. De retruc, si la “vida petita” és als pobles, la “vida gran” és a la ciutat.
Incís: de la mateixa manera que només es planteja viure amb austeritat qui en té prou per viure, només pot desitjar la “vida petita” aquell que ja ha viscut la “vida gran”. Potser, Pou no sap que els pobles són buits de joves que marxen, mig per obligació, mig perquè els han fet creure que allò “els queda petit”, que no és prou. Joves a qui els han dit que triomfar es sovintejar locals de moda barcelonins, treballar en una consultora i tenir un pis compartit a l’Eixample.
Tot un discurs que crea la falsa imatge que als pobles no hi ha res a fer i que convida els joves a marxar-ne. Per què, quan tens edat de menjar-te el món, una de les coses que més t’espanta és que el teu món se’t quedi petit. Que no hi puguis fer prou coses, que no t’hi puguis desenvolupar.
I aquest pensar és autolimitador. Impedeix que creguis que pots fer que al teu poble hi passin coses, impedeix que pensis que organitzar-te amb els teus veïns pot satisfer el teu afany de creixement personal, i et condemna a ser consumidor a la capital. És per això que cal reivindicar que la vida als pobles és una vida tan plena com la vida a Barcelona –amb allò bo i allò dolent, sense obviar que moltes persones es veuen expulsades dels pobles quan volen viure obertament la seva identitat i cerquen refugi en l’anonimat de la capital.
És més, Pou, en la seva intervenció, llança un elogi que s’assembla més aviat a un dard enverinat. Una condemna. Si li agrada aquest indret empordanès és pel “ritme, pel to, pel silenci, és diferent el soroll, l’ambient. Tot és més tranquil, tot és més lent”.
En un poble, el silenci, l’absència de soroll, és el contrari de vida. Quants adolescents o joves coneixen que se sentirien atrets per aquesta definició del seu poble? Recordaré sempre l’alegria de la gent gran de Santa Susanna (Maresme) quan van veure que la plaça de l’Ajuntament se’ls omplia de nanos fent xivarri un dissabte a la tarda el primer dia que va obrir portes l’agrupament escolta del poble.
Molts barcelonins cerquen una pau impostada –imposada– atribuïda als pobles, i per poble vull dir tot allò que surt de l’àrea metropolitana. És el silenci que demanen els que reneguen de les campanes o perquè munten el mercat massa aviat, el silenci dels que es molesten perquè hi ha un grup de música assajant en cap de setmana –ja em direu quan ho han de fer, si entre setmana molts viuen atrapats al tren de camí o tornada de la feina– o perquè una festa popular s’ha allargat fins més tard de les deu de la nit.
No dic que sigui el cas del senyor Pou. Però també hauria de pensar perquè ha escollit L’Escala i no pas un altre indret si el que buscava era silenci. Segurament, n’hagués trobat molt més, i sense sortir de l’Alt Empordà, a La Vajol o Les Escaules –si no el molestaven massa la Quina o la fira del Saüc. Però, clarament, no et reporta el mateix capital social ni tens les mateixes comoditats en aquests pobles que a L’Escala, un lloc d’estiueig tradicional de la burgesia catalana amb temperatures més o menys confortables i el mar a quatre passes.
Amb tot això no vull dir que hi hagi cap problema en què el senyor Pou vaig a viure a L’Escala. Tal vegada cal dir les coses pel seu nom. Després d’haver fet carrera i calaix a la capital, no busca la vida petita, busca la bona vida. I endavant.
