Potser recordareu que, quan l’ajuntament de Barcelona va decidir reintroduir falcons pelegrins per a controlar la població de coloms, el 1999, els informatius de TV3 van entrevistar un barceloní indignat perquè un d’aquells falcons se li havia cruspit el canari. «Deixar anar falcons per acabar amb els coloms -deia l’home traient foc pels queixals- és com si, contra les rates, aviarem tigres de bengala».
Recordo aquesta frase cada vegada que els veïns d’algun racó del país es queixen de la reintroducció o retorn d’alguna espècie animal amb bona o mala premsa, sigui l’os, el llop, la llúdriga o la marmota, tan tranquil·les elles. O maten els ramats de pura ràbia (perquè els llops maten per matar, diuen) o es mengen les truites dels rius (només les del país que les arc iris, que són de fora, no són tan gustoses).
Aquesta setmana la Universitat Autònoma de Barcelona ha confirmat que s’ha detectat a Vilaller (Alta Ribagorça), a tocar de de Pont de Suert, un llop que ha batut tots els rècords europeus de distància recorreguda (i registrada) pels científics: 1.240 quilòmetres galopats des de Nordhorn (Alemanya), on va nàixer el 2020, fins a Vilaller, on va ser detectat fa un any, el febrer de 2023. No hi ha hagut, com altres vegades, denúncies d’ovelles mortes o d’altres víctimes del cànid, possiblement perquè no se n’ha donat notícia fins ara. El Canis lupus mascle que ha fet el viatge esgotador ha estat batejat GW1909m pels científics (Necessita millorar) i ha corregut molta més distància que els següents classificats: el segon va salvar 1.092 Km entre Noruega i Finlàndia i el tercer, 880 entre Alemanya i Bielorússia.
Travessar Europa de nord a sud esquivant autopistes, autovies, chemins de fer, ciutats, rius francesos, viles i masies no deixa de ser una epopeia mereixedora d’un film de Jean Jacques Annaud o un poema d’Homer, però les reintroduccions tenen a casa nostra una estranya mala fama. Per alguna raó mai ningú veu el llop com una solució a problemes que cada dia ocupen les pàgines dels mitjans de comunicació: com la sobrepoblació de senglars (a Collserola i a molts més llocs) o de conills (fa dues setmanes uns pagesos de Ponent feien tractorades amb el lema «O pagesos o conills»). No, la solució sempre és treure les escopetes i disparar.
És una qüestió cultural: el llop és intrínsecament dolent, als contes, a les històries locals, a les cançons tradicionals. El caçador salva la caputxeta vermella del llop que ja se l’havia empassada -a ella i a l’àvia, senceretes, però ixen totes dues vives de la panxa del monstre- i després li omplen la panxa de pedres i el llancen al riu...
El llop és tan dolent, per tradició, com el bou de lídia és brau. Travessar de punta a punta Europa a la cerca d’un espai on viure i procrear no és una mostra de valentia? En canvi, pasturar tranquil·lament per la devesa espantant mosques amb la cua és una mostra provocativa que aquell animal busca brega. Quan el tanquen en un caixó de mida XS, només l’estan transportant perquè arribe tranquil al seu destí. Tant si surt molt brau com si no, el picador i les banderilles s’encarreguen de frenar-lo (afeblir-lo) i accelerar-lo alhora.
Si ens ho mirem amb els ulls porucs de les llegendes negres i les tradicions ancestrals, el llop continuarà sent un animal mesquí, traïdor i covard; l’os, un devorador d’homes i corderets inofensius i el toro, un herbívor remugant que espia de reüll quan clavar-te la banya amb bravura.
