Una amiga celebrava el natalici al seu pis, a València. Com que era estiu, tots bevíem i endrapàvem al balcó. De tant en tant algú s’eclipsava a la cuina o al lavabo. Jo mateix ho vaig fer i, en tornar, vaig dir en un apart a l’amfitriona: “Qui és la xiqueta d’ulls blancs que hi ha a l’últim quarto?”. L’amfitriona em va mirar fix, sorpresa durant uns segons, fins que va seguir la broma. Aquest tipus de bromes, però, aparentment innòcues, tenen conseqüències. No pel recel que puga suscitar a l’amfitriona quan es quede sola al pis, sinó perquè, quan crees una imatge, un personatge nou, aquest, tot i no ser palpable, pot cobrar vida.
Tant és així que mesos després, en començar jo a escriure un relat, la xiqueta no sols hi va traure el nas, sinó que hi tenia un protagonisme decisiu, ja que una vegada dins la història s’havia emancipat. Anava a la seua. Sovint eixia de la narració i divagava pel taller, on em feia companyia. I parlàvem. Bé, ella no, ella m’escoltava des dels seus ulls sense iris ni pupil·les. Ulls d’estàtua.
Quan ja estava convençut que, a més de cega, era muda, la criatura se’m va adreçar articulant uns sons bruscos, guturals, esguitant-me amb saliva, en un idioma del tot incomprensible. No era cap llengua de l’Europa de l’Est ni d’Àsia ni d’Àfrica. La presència d’immigrants al poble m’ha fet familiars la fonètica i la música d’aquests idiomes. Els sons d’ella eren una parla de malson, potser d’ultratomba. I, tanmateix, la vaig entendre. Pel to, pels gestos mínims amb què acompanyava la veu, vaig interpretar que estava contenta d’haver-me conegut, que considerava que la nostra relació era simbiòtica, que tots dos en trauríem profit.
Li vaig dir que no volia cap secretària ni cap criada, que, de la neteja i del manteniment, me n’ocupava jo. S’ho agafà al peu de la lletra, no es mamava el dit. Em demanà, tímida, si podia caçar els escarabats i les formigues que rondaren per allà. No vaig saber dir-li que no. També es papà un teuladí que s’havia colat per la finestra.
A voltes la perdia de vista durant dies. Ves a saber on parava. Els festius no vaig al taller, però un diumenge van visitar-me uns amics de València, precisament el company i l’amfitriona de la festa d’aniversari on, per primera volta, havia esmentat la xiqueta, on d’alguna manera havia nascut. Només vam entrar tots tres a la sala on pinte, vaig veure la criatura. No estava sola, l’acompanyava un dimoni fosc, pelut, repulsiu, que pudia a gat mort i que no li arribava ni als muscles, i que, pel que em va semblar, parlava la mateixa llengua que ella.
Mentre buscava com justificar dignament la situació amb els convidats, em vaig adonar que ells no els havien detectat ni sentit, ni a ella ni al dimoni, que només jo era conscient de la presència dels monstres. Xarrant sense parar, fent com que no hi eren, vaig dur els convidats a un altre quarto i per fi vaig respirar tranquil.
