Una hora abans de ser escrit aquest article, algú ha entrat al meu taller en silenci, sense forçar la porta, i ha avançat per les estances. Buscant què? Amb quina pretensió? S’ha entretingut a la sala on pinte, on la llum del matí es projecta, a través del finestral, sobre un quadro a mig fer: una forma negra, abstracta, acompanyada d’uns versos de Francesc Fontanella: “Passen edats i vides / ab moviment subtil, / les unes nos segueixen, / a les altres seguim. / Los anys se precipiten / tan veloçment al fi, / que és començar a viure / començar a morir.”
Ha segut en la butaca, s’ha posat a llegir. El finestral dona a un patí interior; el trànsit del carrer, al lluny, arriba somort, com en un entreson. Què ha llegit? Damunt la taula hi ha el Diccionari general de la llengua catalana, de Fabra, i tres llibres: l’Antologia poètica de J. V. Foix, que elaborà Gimferrer per a Edicions 62 (“Sol, sóc etern. M’és present el paisatge / De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany”), Líquens, de Veronika Paulics i Joan Navarro (“Cicatrius de l’oblit, les paraules. Com bous que arrosseguem. I que de nit respiren”) i Cròniques marcianes, de Ray Bradbury, recull de relats que emula el Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, però amb acció i personatges situats a Mart, i que fascinà Borges, que en feu un pròleg on destaca el conte La tercera expedició, en què dèsset humans aterren a la Lluna i es troben, perplexos, un poble americà de principis del segle XX, on hi ha els seus avantpassats —cosins, germans, pares, avis—, que els acullen amorosament i que...
Després de tres quarts de lectura, l’individu s’ha alçat de la butaca, ha extret una taronja d’una bossa negra de pell, ha agafat un plat i un ganivet, i ha començat a pelar-la. Mentre n’assaboria cada galló, guaitava pel finestral el veí de baix, que esporgava la llimera fent sonar els clecs de les tisores. El veí de dalt, ocult, ha fet sonar la trompeta. Ho fa cada dia; sempre toca el mateix sense cap gràcia, notes supèrflues que no harmonitzen amb res. Així que s’ha acabat la taronja i ha recollit les corfes amb un paper, l’individu s’ha rentat mans i boca i s’ha eixugat.
S’han sentit passos a l’escala que dona a l’última habitació del taller, on hi ha la taula amb l’ordinador, un portàtil de tercera mà, sense internet, que només funciona endollat a la llum. Vora l’aparell, el Diccionari de sinònims i antònims, de S. Pey, el Diccionari de locucions i de frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, i l’edició en CD de les simfonies de Bruckner dirigides per Celebidache. L’intrús ha engegat l’ordinador. Mentre s’obria la sessió, amb els colzes sobre la taula i la barbeta sobre les mans, ha mirat fugisserament els quadros penjats a les parets i, finalment, la finestra, on una cortina color os filtra la llum. Al terrat deu fer sol, ha pensat.
L’intrús ha obert un document a l’ordinador i ha començat a escriure aquest article.
