La pattismithmania del PP és una notícia confusa i difícil d’interpretar. Poden estar apostant per una revolució futura seguint la lletra de la cançó:
«Podem canviar la revolució de la Terra
Tenim el poder
La gent té el poder
El poble té el poder
El poble té el poder
El poder de somiar, de governar
Per lluitar contra el món dels ximples
Està decretat que el poble governi
Està decretat que el poble governi
Tenim el poder
La gent té el poder»
Però també és possible que el «poder popular» de la cançó haja desorientat els militants, votants, afectes i gent pròxima al PP. El que deixa pocs dubtes és l’esperit revolucionari de Patti Smith: la cantant procedeix de l’escena punk de Nova York, tot i que als setanta va saber carregar-se de bones cançons d’altres músics des del començament: el primer disc, Horses (1975), ja conté una versió canalla del «Gloria» de Van Morrison -amb un començament força diferent: Ella li afegia un recitat que engegava provocador («Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pels meus») i anava in crescendo («Estirada al meu sofà, em xiuxiueja i jo faig el gran pas») fins al clímax (G-L-O-R-I-A, Glòria).
El març de 2007 Patti Smith va participar en un acte organitzat per l’Institut Ramon Llull i titulat Made in Catalonia, on, al costat de Lou Reed i Laurie Anderson, recitaven versos de poetes de la literatura catalana com Miquel Martí i Pol, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit o Vicent Andrés Estellés (el poeta de Burjassot que tan agrada al PP).
En aquell acte Patti Smith va triar el poema «Elionor» de Miquel Martí i Pol, amb un missatge de feminisme i crítica social que segur que commou Núñez Feijoo:
«L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvi
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.»
És el mateix poema al que s’hi van referir dues heroïnes dels jutges espanyols, Anna Gabriel (CUP) i Marta Rovira (ERC), el dia que el Parlament de Catalunya va aprovar l’anomenada Llei de Desconnexió, el 9 de novembre de 2015 (just un any després de la consulta sobre la independència de 2014).
En paraules d’Anna Gabriel: “Totes les que ens han precedit en la lluita, perquè ha estat un camí de resistència, desobediència i mobilització, i en aquest camí el paper de les persones anònimes ha estat imprescindible, anònimes, senzilles, invisibles (...)“totes i cadascuna de les lletres d’aquesta declaració són un reconeixement a elles, són un tribut a tanta perseverança, a tanta dignitat i a tanta herència rebudes: a les nenes que anaven a treballar a la fàbrica, com l’Elionor, enfilades en una caixa de fusta per poder arribar al teler; aquelles mateixes nenes que a l’escola els deien que la seva era una llengua que no mereixia parlar-se ni pensar en ella, i aquestes nenes no entenien per què la llengua amb què les estimava la seva mare, tan cansada de tant treballar, podia ser tan trepitjada”.
Celebrem que al PP li agrade Patti Smith perquè això ens dona un marge d’esperança en el futur. Petit, això sí.
