Imagineu que heu d’adoptar una criatura i que heu de triar entre dues, d’idèntica edat, que us ofereixen. La primera té un aspecte sa, ha estat protegida i ben alimentada des que va nàixer, juga a tenis, esquia, estudia a les millors escoles, toca el piano, vist roba neta i té una vida plena que manifesta quan parla, perquè, llevat de pares, ho té tot.
La segona, en canvi, ha estat sempre bandejada, ha sobreviscut no se sap com enmig de la misèria, menjant el que pescava als contenidors, dormint al ras. No ha pogut anar a escola, les altres criatures se’n burlen i fins i tot l’agredeixen; per això coixeja. Porta la roba estripada, i els cabells i la cara bruts. Quan s’expressa, com que no coneix l’estima ni l’educació, sona eixuta, aspra, vulgar.
Quina tries? Espera: falta un detall. La segona és família teua, compartiu sang, poble i avantpassats.
A la primera, la podem anomenar Castellà; a la segona, Valencià.
Exagere? Una caricatura? No. La realitat històrica és molt més bèstia. Una ullada a la Cronologia de la repressió del català, que pots consultar a la Viquipèdia, t’ho documenta. Des del 1482, en què comença la crema de la Bíblia Valenciana, fins al moment actual, en què no és llengua oficial a Europa, passant per prohibicions tan neuròtiques com la dels epitafis dels cementeris (1838) o la de parlar per telèfon (1896), la llista de prohibicions i agressions contra el català és llarguíssima, fins al punt que la comparació de dues llengües germanes, filles del llatí, com són castellà i català, s’assembla molt a la de les criatures esmentades.
Què triem? La primera opció és el camí fàcil, el transatlàntic del poder polític i econòmic, la inèrcia mediàtica, el gran ramat. La segona és una gimcana, una barca en què has de remar tothora, amb escàs ajut i a contracorrent. Però en la segona opció també hi ha l’herència. Si tries la primera, talles una cadena de segles formada pels pares, els avis, els besavis..., per tots els que t’han fet ser qui ets.
Cal, però, triar. Cada dia ho fem. Quan llegim Tolstoi o Faulkner, quan retolem l’empresa, quan engeguem la tele, quan interactuem a xarxes, quan posem nom als fills, quan ens adrecem a algú pel carrer o per telèfon, decidim en quina llengua ho fem. Un dilema que els castellans ignoren i que nosaltres encara tenim.
Ara, qui governa al País Valencià vol que siguen els pares, i no els educadors, qui trien la llengua vehicular d’escola, que és tan insensat com si triaren ells, i no els metges, quines medecines han de prendre els fills. I d’aquesta ocurrència absurda en diuen llibertat. Ells, els nostàlgics de Franco, professionals de prohibir i de censurar.
Diu Sigmund Freud: “He sigut un home afortunat. En la vida no he tingut res fàcil”. Jo tampoc vull camins fàcils, ni transatlàntics, ni inèrcies, ni ramats. Trie la segona criatura: perquè som família i tenim la mateixa sang, d’acord, però sobretot perquè em necessita. Ens necessita.
