La batalla és global

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser encara no som del tot conscients de la dimensió global del que actualment estem vivint a Catalunya. Preocupats, per raons òbvies, per la independència i la República com a objectius polítics d’una immensa majoria de la ciutadania del país, potser hem negligit que el que aquí està en joc té a veure amb un debat que estan tenint, amb les seves particularitats pròpies, algunes democràcies del nostre entorn, i que podria formular-se con una crisi actual de la democràcia liberal, que ha vist erosionades les seves estructures i dispositius de participació política per una deficient articulació de les demandes ciutadanes. Perquè, en l’actual fase repressiva de l’Estat espanyol, el que s’està posant de manifest és sobretot l’obsolescència d’unes estructures d’un Estat, ja de per si sota mínims en paràmetres de democratització comparativa, que són incapaces de vehicular molt àmplies demandes de canvi de la ciutadania, expressades democràticament.

Que l’Estat espanyol es negui a dialogar sobre el que, des de Catalunya, es planteja com a demanda de mínims molt majoritària, i que té a veure amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, és indicatiu de la rigidesa d’un Estat que, en nom de la inqüestionabilitat de la unitat d’Espanya com a principi metafísic o teològic de l’Estat de dret, és incapaç de donar sortida democràtica i forma jurídica a una demanda molt majoritària expressada reiteradament en termes democràtics i representatius. Plantejada la qüestió en termes simplificats, podria formular-se de la manera següent: l’Estat democràtic ha de trobar la forma de vehicular, per un principi democràtic bàsic, les demandes ciutadanes quan són majoritàries i democràticament formulades; però, pel que sembla, al mateix temps, l’Estat de dret mostra i defensa el blindatge de la seva configuració jurídica de manera que no aporta vies democràtiques de canalització d’aquestes demandes, de manera que puguin trobar expressió jurídica en una nova normativa.

I la paradoxa assoleix una formulació devastadora quan es presenta en termes encara més concrets: l’Estat espanyol permet l’expressió de la voluntat col·lectiva en termes de demanda d’independència del mateix Estat, però nega el dret que aquesta voluntat, encara que arribi a esdevenir democràticament majoritària, pugui convertir-se en voluntat legislativa. Dret, per tant, a expressar una voluntat política col·lectiva, però negativa radical que aquesta voluntat política trobi la seva forma jurídica adequada. Ras i curt: es pot ser independentista, mentre això no passi de l’expressió d’un ideal polític, però no es pot aplicar la voluntat d’independència encara que sigui sostinguda per una majoria ciutadana. O el que ve a ser el mateix: es pot reclamar i aspirar al dret d’autodeterminació, però el seu exercici sempre serà considerat un delicte des del marc jurídic de l’Estat espanyol.

En aquest context, l’actual fase de l’enfrontament d’una part molt majoritària de la ciutadania de Catalunya enfront del blindatge juridicoconstitucional de l’Estat espanyol en què aquest basa la seva oposició frontal a qualsevol mena de canvi impulsat per la seva ciutadania a Catalunya està definida, bàsicament, pel que, en termes de la filosofia política, pot considerar-se com a resistència: no callar, no acotar el cap, no claudicar de la voluntat política col·lectiva, democràticament expressada. És una fase, marcada per la repressió, l’empresonament del que l’Estat considera l’exercici de la dissidència i que interpreta, en una aberració jurídica sense precedents, com a rebel·lió, que busca, de manera explícita, la renúncia a l’exercici d’un dret reconegut internacionalment, a través de la persecució judicial individualitzada dels representants legítims d’aquest corrent d’opinió que ha arribat a ser democràticament i parlamentàriament majoritària. La plataforma Som el 80% en dona testimoni.

Cal tornar a llegir Vigilar i castigar de Michel Foucault o tornar a veure el film El sopar de Pere Portabella: la presó busca anul·lar voluntats, destruir la capacitat de resistència. Dels que són dins i dels que queden a fora. 

Tanmateix, ara i aquí, la resistència modèlica de presos, preses, exiliats i exiliades esdevé un exemple ètic de resistència a la injustícia i a l’anomalia democràtica d’un Estat que fa professió de fe de la seva negativa a articular jurídicament les demandes ciutadanes expressades democràticament i pacíficament. La qüestió, en els propers mesos, és si aquesta resistència provada i reiterada, també en l’àmbit de la ciutadania, arribarà a trobar formes de desobediència de força suficient per obligar l’Estat a sortir del seu enquistament en posicions antidemocràtiques i autoritàries. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich