Si els fills de puta volessin...

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 1971, apadrinat per Georges Brassens i Paco Ibáñez, el cantautor occità Claudi Martí cantava el seu antològic Corbasses. La cançó acabava amb els versos “Òme d’òc, escota mon fraire / se dins ton òrt i a un corbàs / rapèla-te d’aquela istòria: / pren un fusilh, lo manques pas”. Em sembla que no en cal traducció.

Mentre el trobador de Carcassona ens oferia un repàs pel seu arsenal particular, es calcula que el règim tardofranquista va arribar a censurar al voltant de 400 cançons en català, entre 1962 i 1977. Són peces musicals i literàries, bàsicament provinents dels joves artistes de l’aleshores anomenada Nova cançó, que el règim considerava sospitoses, injurioses, intolerablement desafiants parcialment o total. Parlem de cantautors tan sediciosos i perillosos com Llach, el Quico (“Pi de la Serra”), en Raimon, l’Ovidi o l’Humet, entre molts d’altres. En resum: una colla de rojos separatistas, vagos y maleantes, comunistas judeomasónicos –sí, així tot ensems i barrejat–, que  calia vigilar de molt de prop.

Precisament, fa pocs dies la sala barcelonina Luz de Gas va acollir l’estrena de l’espectacle La nova cançó inèdita. Lletres censurades a la llum, organitzat pel Memorial Democràtic. Pau Alabajos, Arnau Aymerich (d’Ebri Knight), Cesk Freixas, Meritxell Gené, Gemma Humet, Jordi Montañez i Marc Ràmia van ésser els encarregats de posar veu a un recull de peces inèdites que no van veure mai la llum a causa dels censors, així com versions originals –sense censura, doncs– de melodies prou conegudes pel públic amb lletres ben inesperades. Sens dubte, aquesta mena d’iniciatives em semblen d’allò més escaients, especialment tenint en compte que portem sis mesos de govern socialista a l’Estat espanyol i l’estimada llei mordassa continua més vigent que mai -“Pedro! Mantente firme, líbranos de Rajoy y del PP!”. De fet, si ho analitzem amb certa distància, cal reconèixer que celebrar avui un acte de reivindicació de les cançons censurades per Franco deu ser, a petita escala, l’equivalent de commemorar un antic tractat de pau en un país en plena guerra sanguinària. Si, a més, l’homenatge a les cançons perseguides el fan set representants indiscutibles de la nova –i excel·lent– generació de cantautors d’aquest país –que són els primers que pateixen d’una manera directa la censura contemporània–, el símil esdevé encara més bèstia: imaginem la lleva del biberó commemorant l’11 de novembre de l’any 38, el vintè aniversari de l’armistici europeu, mentre encara ressona la metralla dels bombardejos de Tarragona de pocs dies enrere.  

A mi a l’escola sempre m’havien ensenyat que estudiar història servia perquè la societat –i l’individu– aprengués a no reincidir en els mateixos errors del passat. Que en ple segle XXI hi hagi artistes empaitats penalment, com en Valtònyc, que aviat farà un any que el Tribunal Suprem –el nou TOP– d’un país que es diu a ell mateix democràtic i constitucionalista va condemnar fermament a tres anys i mig per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, no només vol dir que el país ha suspès en història, en memòria democràtica i en sentit comú; el que em sembla encara més greu, mil vegades pitjor, és que en aquell país en qüestió ja no es distingeix entre dues nocions tan bàsiques i fonamentals com són realitat i ficció. Com si fossin autèntics infants, han perdut la capacitat intel·lectual de discernir entre literarietat i literalitat, entre materialisme històric i llegenda, entre els gegants emmolinats d’en Cervantes i un documental sobre el paisatge de Castella a La 2, entre els tres Reis d’Orient i una monarquia tan real com autoritària, que si fa màgia deu ser negra com el carbó. 

L’any 1997 Albert Pla publicava Veintegenarios en Alburquerque, un àlbum que contenia la mítica cançó “La dejo o no la dejo”. En una de les estrofes, el polifacètic de Sabadell cantava “Una comisaría ha sufrido un atentado / tres jóvenes policías murieron acribillados / claro que es más comercial el coche bomba a un coronel / cuatro quilos de explosivos / le mandan directo al cielo / que matanza que sangría / (...) Un policía muerto, un policía menos”. Em demano què hauria passat si hagués publicat la cançó 20 anys més tard. No puc evitar de pensar que més d’un hauria exigit l’empresonament immediat de la nòvia del cantant –poc importa si confonem el jo poètic amb el jo del DNI...– i, evidentment, un reguitzell infinit de penes per al sabadellenc. Vint any enrere, en canvi, el Quico oferia una revisió musicada d’un refrany popular que, segons com, ara mateix sona fins i tot premonitòria: “Potser ens ajupim sovint; / no és per hàbit ni caprici / que és per esquivar el calbot / i esperar el moment propici, /no sé si m'entens, Oriol: / Si els fills de puta volessin / no veuríem mai el Sol”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.