Hi ha llibres de pas i llibres on un s’hi queda. Els primers —quasi tots—, una volta llegits, no els tornem a obrir. Els segons —pocs— ens acompanyen sempre. Un d’aquests últims és, per a mi, els Assaigs, l’obra que Michel Eyquem (castell de Montaigne, 1533-1592), conegut com a Michel de Montaigne, comença als trenta-nou anys quan, fart d’exercir en la funció pública, es retira a la biblioteca del seu castell per a fixar per escrit lectures, experiències i pensaments, i explorar el seu jo (“Res no tinc meu sinó jo mateix”). Una obra que enceta un nou gènere literari.
Llegint Montaigne, un disfruta. També n’aprèn, és clar. L’obra de Montaigne és, involuntàriament, un perspicaç manual d’instruccions per a viure —d’autoajuda, diria si la paraula no continguera tanta palla. Involuntàriament, perquè no és categòrica (“No afirmar res temeràriament, no negar res a la lleugera”). Gràcies a la curiositat i a la mala memòria, els seus escrits són una constant renovació. Com diu Zweig, “Per a ell, res no està acabat”. Els textos, nascuts sovint d’anotacions al marge dels clàssics que llegia, mantenen la frescor immarcescible de l’esbós.
Montaigne parla de la mort, de dormir, de sexe, de malalties, de la millor hora per anar al vàter, amb una amenitat envejable. Un té la sensació, llegint-lo, que ha escrit el llibre que li donava la gana (“No faig res sense alegria”), i per això té un aire indòmit. És la veu d’un amic assenyat, lúcid, que et parla a l’orella sense caure en dogmes (“Només els folls són segurs i resoluts”).
Als Assaigs tenen veu autors cabdals de la cultura clàssica. Plató, Horaci, Sèneca, Plutarc, Sòcrates, Aristòtil, Juvenal, Homer, Ciceró, Virgili, sant Agustí, Tit Livi, Plaute, Ovidi… hi fiquen el nas sota la batuta de Montaigne, amb frases o paràgrafs, sovint brillants, que poa de les seues obres. Quin plaer intel·lectual és comparable al d’assistir a una tertúlia amb els historiadors, escriptors i filòsofs més destacats de la història?
Jo també soc dels qui ratllen els llibres. Potser el més subratllat que tinc és els Assaigs, enciclopèdia de saviesa sobre assumptes quotidians, que ens afecten a tots. Alguns aforismes els he assimilat al punt de creure que són idees pròpies fins que els trobe, en una relectura dels Assaigs, subratllats.
L’estructura fragmentària dels Assaigs permet que agafes i deixes el llibre quan vols. Per molt de temps que passe entremig d’una lectura i l’altra, l’interès perdura intacte, car els consells d’un amic assenyat i lúcid sempre són útils per a transitar aquesta vida on “un no res ens distrau i ens desvia, car un no res ens ocupa”. De fet, “la nostra gran i gloriosa obra mestra és viure com ens convé. Totes les altres coses —regnar, atresorar, construir— no són, a tot estirar, sinó apèndixs”. Si una fórmula impregna de principi a fi els Assaigs és que “la cosa més important del món és saber ser amo d’un mateix”. Ardu repte. En conec ben pocs que, com Montaigne, ho hagen aconseguit.
