Una de les preguntes habituals dels lectors als escriptors naix de la curiositat per saber què hi ha de “veritat”, de real, en aquella novel·la que has escrit. “És veritat això que contes?”, et demanen. Veritat. És una pregunta difícil de respondre —almenys en el meu cas— per unes quantes raons. Però potser la primera de totes és que no ho sé del cert. És veritat? És tal com dic? I què és, la veritat?
He pensat moltes vegades que alguns dies són com un giny automàtic per engendrar records. Tenia aquesta sensació vivíssima quan la meua filla era una criatura. Cada cosa que fèiem, cada paraula, cada gest, cada actitud, podia deixar marques en la seua ànima i la seua memòria. Això em feia voler ser una persona millor. Recordarà com posem garrofes per als camells i vi dolç per als Reis d’Orient —pensava—, i encara que fórem cansats del dia, son pare i jo ens aplicàvem a la feina de crear reminiscències. Fèiem un què de buscar les garrofes amagades al rebost des de setembre, de posar-les en un cabasset, de partir‑ne alguna perquè l’aroma arribàs als narius redons i grossos dels camells. Omplíem amb vi dolç de Xaló tres gotets, i els posàvem en una safata. Després eixíem al balcó i ho depositàvem tot amb cura. I a dormir. Anys passats, descobrisc que la meua filla no se’n recorda de tot això de les garrofes i li ho explique detalladament. Qui sap si anys a venir recordarà que posàvem garrofes als Reis i vi dolç als camells. I això no importarà gens ni miqueta. Vull dir la confusió entre les garrofes per als Reis i el vi per als camells, ni tampoc el fet que siga certa de recordar‑ho personalment quan anys abans no ho recordava gens, ni que el record se li haja entranyat a través de les meues paraules. Allò que importarà de tot plegat és la història i el sentiment que l’acompanya, saber que alimentàvem la il·lusió, que abeuràvem la fe, que fèiem possible que els camells devoraren les garrofes del cabàs i els Reis beveren el vi, o a l’inrevés, en el balcó d’un pis en la setena planta.
Quins són els records propis, què contarà algun dia als seus fills, si de cas els té, o als seus amics o als seus amants és un misteri que no em cal saber. L’única cosa que m’importa és que en guarde, que n’atresore, que n’acumule, cada dia que viu. Perquè els records ens ajuden a viure. Més encara: és el fet de recordar allò que ens aporta identitat.
Quan escric, en rescate de propis, però també en furte, me n’invente, els tinte de groc o de negre segons em siga convenient, els paste i els feny, i faig hui una coca i demà un pa de pessic. I tot això que recorde, que m’invente, que imagine i que escric, crea nous records que m’acompanyaran —si tinc sort—, que formaran part de la història que visc. Molt probablement, anys a venir, tindré dificultats a l’hora de destriar l’origen i la veracitat. Ara per ara, però, vivim en planta baixa i els camells arriben amb facilitat cada nit de Reis per menjar‑se les garrofes que plegàrem en setembre. I si els Reis ja estan tips, fem nosaltres el tast del vi dolç de Xaló. Crec recordar que ho fem així, però com diria una bona contalla, si no és veritat, és ben trobat.
