Aeroport Operació Tarradellas

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El darrer consell de ministres del Govern espanyol es va celebrar a Barcelona el passat dia 21, envoltat d’un dispositiu policial excepcional per repel·lir les nombroses manifestacions de rebuig. Tanmateix, la vinguda del Govern del PSOE s’havia pensat precisament per obtenir l’efecte contrari: normalitat, predisposició al diàleg i algun altre dispositiu estètic que transmetés el missatge que aquí no passa res, que, malgrat la repressió, els exiliats, els presos i el judici polític que tindran, Catalunya ja està passant pàgina. Dins aquest paquet de màrqueting polític s’hi va encabir la decisió de l’aeroport de Barcelona amb el nom de Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili i artífex del restabliment de la institució.

La tria del nom es va fer a l’estil del despotisme il·lustrat, és a dir, sense consultar a ningú dels qui teòricament surten beneficiats del canvi. I hi ha força mala llet en el nom proposat, ja que es tracta d’un personatge que en el seu moment va ser acceptat per les principals forces polítiques, que està carregat de l’èpica de la Generalitat republicana i de l’exili i que, a més, encarna l’únic element de ruptura que es va produir en la Transició, ja que la institució va ser restablerta abans de la Constitució espanyola i l’Estatut. Però, alhora, és el símbol perfecte del pacte per dalt que va ser aquell procés de la Transició i que alguns deuen veure la necessitat de reeditar.

Els fets són ja coneguts. En el procés de la Transició, el clam catalanista era un dels problemes principals a resoldre per als reformistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez. L’Assemblea de Catalunya portava entre les seves quatre reivindicacions “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Qui es feia seva aquesta reivindicació era un moviment popular que va treure la gent al carrer en les manifestacions (no autoritzades) proamnistia el febrer de 1976, que estava imbricat amb el sindicalisme obrer que en aquell mateix any va batre el rècord de vagues i que, l’Onze de Setembre, va convocar un acte catalanista de masses a Sant Boi de Llobregat.

Tarradellas, de qui tothom destaca el seu instint de poder, va aprofitar aquesta conjuntura per fer-se valer com a actor polític. Al seu voltant es va articular un grup de persones que van ajudar-lo i que queden recollides en el documental Els homes del silenci, estrenat fa uns mesos. Gent com l’empresari Manuel Ortínez, que havia ocupat alts càrrecs en el règim. Ell va fer d’interlocutor amb el Govern de Suárez i va presentar el retorn del president com un pacte d’Estat per tal que Catalunya acceptés la monarquia i la Transició pogués procedir. En les seves memòries apareix una carta que va enviar a Suárez, sovint citada per Josep Fontana, en la qual deia que l’operació era necessària per “sortir de l’impasse en què ens trobem amb en Pujol i els comunistes defensant les ‘nacionalitats’”.

Fer el pont als partits de l’antifranquisme català va ser la clau de l’operació. Seria injust carregar en Tarradellas la fi d’un “moment rupturista” que en aquell moment ja tenia poques opcions, perquè aquells partits ja havien entrat en una fase desmobilitzadora a través d’accions com, per exemple, la dissolució de l’Assemblea de Catalunya. Però és evident l’analogia amb la situació actual: hi ha sectors de l’Estat i de la societat catalana pensant en un pacte per dalt que doni sortida a una situació de crisi en la qual el clam d’autodeterminació (i ara, d’independència) és majoritari. Alguns lamentaran, llavors, que no existeixin estadistes de la talla de Tarradellas per poder fer això. Opino, al contrari, que són les circumstàncies les que engendren els grans personatges i que, arribat el moment, ja sortiran els candidats a Tarradellas. El problema és que el “moment reformista” té encara alguns esculls per superar: primer perquè el PSOE no té la força d’un Suárez revestit per dues victòries (referèndum de reforma i primeres eleccions constituents). Segon, perquè les posicions del que llavors s’anomenava búnquer (i que ara serien el PP, Cs i Vox) són ara més fortes precisament perquè pensen que ja van cedir prou en aquell moment. I en tercer lloc i fonamentalment, perquè l’Estat no té gaire marge per a concessions, especialment de tipus econòmic, ja que l’obligarien a enormes canvis estructurals que tocarien privilegis oligàrquics. Però si arriba aquest moment, aprenguem del passat i desconfiem dels qui volen tancar per dalt una lluita, la independentista, que precisament neix per guanyar més poder de decisió pels de baix.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).