S’ha extingit un any, en comença un altre. Potser és moment de fer balanç. Sempre, però, és moment de fer balanç, perquè sempre acaba alguna cosa i en comença una altra: un curs, un treball, una relació, un dia. Cada nit enterrem el cadàver del dia que no tornarà. Fem balanç durant un passeig d’hivern per la mar o pel camp, o quan som a casa, al sofà, sols. Solitud, condició imprescindible. Cal trobar-nos, sense intermediaris, amb els nostres espectres, els monstres interiors, les veus subterrànies. Què aspiràvem a fer? Què hem, finalment, assolit? El còmput és despietat, no ens deixa satisfets. Mai. La insatisfacció és, per a bé i per a mal, inherent a nosaltres. Cap a fora mostrarem el que voldrem, de portes endins estem, sempre, decebuts. Tot podria haver anat millor. Molt millor. Fer balanç no deixa de ser un exercici masoquista. Útil. Des de l’autocrítica, un pot evolucionar, no apalancar-se
Però hi ha una altra activitat mental tan higiènica o més que fer balanç: posar-nos en context. Davant d’una crisi, d’un mal pas, d’una decepció, i també davant d’un èxit, fes una pausa, situa’t en l’espai i en el temps. Des que existeix el món fins ara, quin interval ocupa la teua biografia? I, d’entre tots els habitants de la Terra, actuals i anteriors a tu, quina transcendència tens tu i tot el que has fet per a la humanitat? Convertit, com a molt, en un gra d’arena d’una platja infinita, comprovaràs que qualsevol preocupació actual, que potser t’aombra l’humor, esdevé menudalla innòcua. Sense pastilles, sense psicòlegs.
Fa poc vaig escoltar un programa de literatura antic —anys setanta del segle passat—, en què entrevistaven un escriptor de renom. Al final del programa feien un repàs de l’actualitat literària, esmentaven els llibres d’èxit —els més venuts, els més premiats— del moment. Dels títols que van dir, no me’n sonava cap. De fet, no coneixia ni els autors. Aquest programa caducat, amb tuf de resclosit, és medicina per a qualsevol autor actual.
Si escrius hi ha l’opció, també, de teclejar el teu nom al cercador d’IberLibro o de Wallapop, i descobrir la quantitat de gent que es vol desfer, per una misèria, d’aquells llibres que, amb tanta il·lusió i treball, vas publicar. Potser entre els venedors trobes algun amic, conegut o saludat. No et faces mala sang.
Ara bé: la manera preferida que tinc jo de posar-me en context és visitar, sense pressa, un cementeri. On viuen els morts. Si és el del teu poble, millor, perquè segur que, entre les fotos de les làpides, coneixes un grapat d’individus amb qui vas coincidir en algun moment de la teua vida, persones que, com tu, volien fer això i allò, tenien projectes, ambicions, ínfules, manies, ressentiments, ideologies, passions i esperances. Comprovar en què ha quedat tot és una lliçó genial que no ens podem perdre, que les distraccions fútils del present no ens haurien d’encobrir. Sense pastilles, sense psicòlegs.
