Carles Sindreu va ser poeta, periodista, publicista i crític cultural, abans que el concepte de crítica cultural s’hagués inventat. Va ser algú d’inquietuds modernes, desaforadament modernes, i molt conegut als anys trenta. O prou conegut perquè les capçaleres d’humor en facin broma: Sindreu protagonitza diverses paròdies d’El Be Negre, que fan sàtira del seu estil d’escriptura —l’aforisme poètic, el conte mínim, una llampada sobre un fet proper. I aquest fet proper és divers. Sindreu treu suc tant dels usos i costums com de l’actualitat. Se n’ha remarcat sovint el tarannà d’avantguarda (autor de cal·ligrames, activista dels Amics de l’Art Nou...). Tanmateix, l’avantguardista no ha de tapar l’humorista. L’humorista de to popular. El que avui, fins i tot, entendríem per un monologuista, veient com Sindreu garbellava la proximitat i en feia broma.
El 1931 escriu una sèrie d’articles a La Rambla saludant i celebrant la proclamació de la República i la figura de Macià. El 20 d’abril, a “El match República-Monarquia” compara la monarquia amb un púgil “antagonista absent”. “En tennis, el resultat del match podria concretar-se així: 6/0, 6/0, 5/0 (abandonat)...”, afirma. Les metàfores esportives no han d’estranyar: Sindreu publicava cròniques de tenis en un moment en què esport, cultura i modernitat anaven lligats. Unes línies més enllà, compara una batussa familiar amb una monarquia. I al cap d’una setmana, escriu: “Jo opino que en aquests dies de somni i de meravella, els diaris, les revistes, els anuncis i fins la Gazeta s’haurien d’escriure en vers...”. Mesos més tard, fa una defensa aferrissada del vot en el referèndum. A ple estiu, n’identifica els “enemics”: “El bany per als temperaments marítims i la costellada per als temperaments muntanyencs”. I després identifica altres enemics subtils, com el senyor, “sangonera de l’Estatut”, que organitza una excursió al “Monasterio de Piedra”. I acaba dient: “Un humorista us demana seriosament una afirmació concreta i ferma —cal irradiar aquesta afirmació— davant del Referèndum del primer diumenge d’agost.”
Que Sindreu conreava la ironia per il·luminar des d’un altre angle realitats o irrealitats, era cosa sabuda. El seu llibre La klàxon i el camí, del 1931, reeditat el 2009 per A Contravent, porta el subtítol de ‘Diari d’un humorista’ (evidentment, no és un dietari). Però no és només això. La premsa d’aquell temps el reconeix i l’anomena humorista. Una nota de L’Esquella de la Torratxa, del 1933, fa broma de les conferències humorístiques que feia al vespre a Ràdio Associació: a l’hora de sopar una família l’està escoltant i no pot parar de riure. Sindreu és també modern per com salta de les locucions a la ràdio, als articles de premsa i al llibre publicat. Tot és un corrent continu.
La dictadura franquista i la tendència del país a l’oblit cultural han propiciat una lectura esbiaixada —o directament la no lectura— dels escriptors que van florir durant la República. Una raó és imposada, l’altra és pròpia. Aquests anys han patit, també, una idealització que busca fabricar herois a mida. Però no es pot obviar que algunes firmes als diaris d’aquests anys són un model d’estil, model d’escriptura i de punxa literària. En la història oberta de l’humorisme, cal reservar-li un espai a Sindreu. Això no és cap exageració, sinó refer el mirall tan i tan trencat.
