Crònica de la Colòmbia viva al País Valencià

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La notícia va passar desapercebuda per als mitjans en general, especialment els valencians. I també per als polítics, aquesta espècie perfectament vertebrada, molt gremial i respectuosa amb els números en roig al calendari. És cert que 7, 8 i 9 de desembre són males dates per allò de la immaculada constitució, d’altra banda un magnífic llibre de receptes que ens indica, per ingesta o abstinència, com assolir un bon règim de democràcia. Ja siga per dejú institucional o teràpia de sofà contra el mal d’escó, cap representant públic, ni que siga de baixa gamma, va aparèixer aquells dies per Alacant durant el V Fòrum Internacional de Víctimes del conflicte social i armat a Colòmbia, amb desenes de participants vinguts d’una vintena de països d’arreu del món.

Val a dir que les perspectives d’interès públic no eren del tot roïnes si pensem que les diputades Isaura Navarro i Marian Campello (Compromís), Cristina Cabedo (Podem), a més de Roberto Jaramillo, regidor de València en Comú a l’Ajuntament de València, havien participat el març de 2017 en una comitiva internacional per verificar sobre el terreny el compliment dels acords de pau de Colòmbia firmats el novembre anterior. “És molt dur (...) dormim sis en una mateixa habitació i amb bany compartit”, va sintetitzar Navarro en el seu dia les estretors d’aquella travessia. En aquest cas, per manca d’infraestructura, em consta que més de 6 i de 10 hagueren de compartir habitacle, però no crec que ningú haguera plantejat sotmetre de nou la il·lustre diputada a una crueltat tan sofisticada. A més, València i Alacant estan a una prudencial distància física, també mental, entre el sofà i la sensibilitat pública.

De fet, sols hi hagué una breu acollida institucional a Benidorm, on l’alcalde del PP, Toni Pérez, feu passar les víctimes al despatx per commemorar que en aquella localitat es va signar, el 24 de juliol de 1956, un pacte entre liberals i moderats que va suposar un any després l’adveniment del Front Popular, un nou sistema polític replet de clarobscurs que va acabar l’onerosa època de La Violència, encetada el 9 d’abril de 1948 amb l’assassinat a Bogotà del líder esquerrà Jorge Eliécer Gaitán. A partir de llavors, el conflicte pel poder entre ambdós partits va provocar entre 200.000 i 300.000 morts, a més d’un colp d’Estat el 1953 que va apujar al poder el general Gustavo Rojas Pinilla. Fruit de tota aquella inestabilitat, el cap dels moderats, Laureano Gómez, un admirador confés dels règims feixistes de l’Europa dels quaranta, va trobar asil a Espanya i residència per estiuejar a Benidorm. I és allà on va acudir el líder del liberals, Alberto Lleras Camargo, aquell juliol de 1956 per signar la pau i repartir-se l’Estat. 

De fet, el Front Popular va ser un període d’alternança deliberada entre els partits Liberal i Moderat, de 1958 a 1974, que va pacificar les institucions per pur instint biològic de repartiment del botí, però que va perpetuar les desigualtats als territoris, fruit de les quals van sorgir a la dècada dels 60 les guerrilles de les Farc-EP, ELN i EPL. “Celebre que Benidorm siga terra de pactes semblants al del 78 i de la nostra Constitució”, es va vantar Pérez, qui sap si impel·lit per una ignorància supina o un finíssim sentit de la ironia històrica. I tot enmig del silenci estupefacte d’una quarantena d’exiliats a causa, entre altres qüestions, d’aquell Front Popular on es va covar la contesa armada que encara dessagna Colòmbia.  

La trobada, en general, va acabar sent un exercici d’autoconsum molt profitós per a un exili colombià que demana presència en la implementació d’un acord, d’altra banda, amenaçat pel president Iván Duque, fillol d’Álvaro Uribe Vélez, patriarca de les dretes i els seus esquadrons armats, els paramilitars, que tornen a campar impunes per tot el país. De fet, les xifres d’assassinats de líders socials han anat en augment des de la firma de la pau: 133 en 2016, 126 en 2017 i 164 fins a desembre de 2018. Tot això amb la complicitat de l’Executiu de Duque, que no sols no ha retallat les polítiques de protecció als líders, sinó que intenta fer trontollar dos dels eixos de la reconciliació i la reparació col·lectiva com són la Justícia Especial per a la Pau (JEP) i la Comissió de la Veritat, alguns representants de les quals van viatjar a Alacant.

I també és molt sagnant, valga la redundància, el silenci de la comunitat internacional, aquest ens amorf del qual forma part la suposada esquerra internacionalista valenciana. Llàstima d’oportunitat malbaratada per exhibir suport institucional a casa nostra o, com a mínim, mostrar solidaritat amb les víctimes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.