La pregunta d’Anna

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Totes les famílies felices s’assemblen; les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera”. En aquesta cruïlla del pensament inicia Lev Tolstoi (1828-1910) Anna Karènina, la seva més famosa novel·la, un important enigma que des que va ser publicat en 1877 ho és també del nostre temps, perquè nodreix i fa créixer tots els dubtes, perquè interroga sobre quina vida val la pena de ser viscuda. En un costat tenim la fortalesa del temperat amor conjugal, el tedi d’una vida ordenada i sense al·licients; a l’altre la temptadora crida de la llibertat sense traves, del desig i de la passió que ens fan sentir vius com mai ho vam ser, però també cada vegada més fràgils, fins i tot fins a la destrucció de nosaltres mateixos. És una altra forma de plantejar el vell dilema: entre viure un dia com un lleó o cent anys com un xai. Aquesta vegada des de la perspectiva moderna que situa l’amor sentimental com a meta irrenunciable de qualsevol biografia seriosament aprofitada i, especialment, el sexe com a culte al cos, com a exercici suprem de felicitat. Des d’aquesta perspectiva, l’adulteri resulta inevitable i també que es descobreixi l’engany abans o després, com li passa al príncep Oblonsky, a qui trobem deixondint-se en començar la novel·la, després d’una nit raonablement còmoda al sofà del seu gabinet. La seva estimada germana Anna arribarà aviat a Moscou procedent de Sant Petersburg i, mig adormit, encara atrapa alguna deixa del que acaba de somiar. Alguna cosa així com ara unes taules de vidre que cantaven Il mio tresor. Unes taules cantaires. Després pensa que devia ser una altra música molt més bella. Es tracta d’un somni i d’un malson alhora. L’ambivalència governa l’escriptura de Tolstoi, i aconsegueix així recrear la complexitat del que és viu i que sembli sempre una narració lleial, una veu verdadera. Veiem el príncep Oblonsky que s’ha aixecat de dormir i com es consola amb els primers versos que va escriure Da Ponte per a una ària del Don Joan de Mozart. Sí, aquesta és la maledicció de Don Joan, aquesta és l’ombra que plana sobre el món modern. Tots volen fer com fan els cavallers, la llibertat ja és per a tothom i és imparable.

Però tothom sap també que això és impossible de mantenir, que l’edifici social no ho aguanta. No és casual que els personatges de la novel·la envermelleixin sovint. No tenen res a veure, posem per cas, amb l’antic exemple de Narihira, el protagonista dels Contes d’Ise del Japó, un hedonista pur en un món innocent i sense religió que desconeix la moral i només viu per a l’amor, per al sexe. Anna Karènina troba el comte Vronsky a l’estació de tren perquè ha anat a intentar salvar el matrimoni del seu germà. Va cap al comte perquè, de fet, fuig del seu marit, i  s’enamora de Vronsky a mesura que va menyspreant Karenin. Enganya sense parar perquè estima sense parar, abandona el seu fill perquè fuig amb el seu amant i, en resum, al capdavall, una tarda de diumenge del mes de maig es llença a les rodes d’un tren de mercaderies perquè li agradaria seguir vivint un amor que ja s’ha acabat. Els recorreguts de la novel·la són d’anada i de tornada, cap endavant i cap endarrere, com el trajecte Sant Petersburg-Moscou i Moscou-Sant Petersburg, com la maniobra de marxa enrere del vagó en què l’Anna viatja per ser als braços de Vronsky i que esclafarà el cos d’un vell ferroviari. D’una manera mecànica i constant, freda i cruel com un fatalisme, com l’automatisme d’un tren que tant s’assembla a les encadenades pautes de conducta humana que alguns insisteixen a anomenar, absurdament, llibertat. Anna no sols és una dona preciosa i elegant, amb ulls grisos que brillen enfosquits entre les pestanyes, llavis grana i cabells negres i arrissats. Amb els canells fins i les mans petites, no gaire alta però sí molt vigorosa. Sobretot és una víctima de la passió que va degradant-la, despullant-la del goig de viure, de la bondat i de la puresa que abans la caracteritzaven. L’Anna, pobra Anna, és sempre víctima de l’amor insatisfet perquè el seu matrimoni buit és tan inacceptable com la passió embogida que té per Vronsky, dos camins diferents, paral·lels com les vies d’un tren, però un mateix i creixent dolor que la porten al suïcidi. Sí, i tant, tot el gran món del luxe, el gran estil de vida, els salons elegants, les casaques rivetejades, les masurques i els valsos, la kacha i el shchi cuinats exquisidament, les exclusives partides de tennis, el galop dels cavalls, els trineus dringant sobre el camí gelat, tot, tot queda destruït, reduït a ferro i sang, a mort.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves