Alcaldes amb ous com pinyes, alcaldesses amb ovaris exemplars

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Europa ningú no sap ni vol saber què va succeir l’11 de setembre de 1714. Però sí que saben i tenen interès pel que va succeir l’1 d’octubre de 2017. Per això el judici als presos de l’1 d’octubre és tan important i per això serà un aparador internacional, un test a una democràcia, l’espanyola, un embat en tota regla (el primer després de mesos de gesticulació estèril, preteses jugades mestres, fabulacions de tota mena i primaveres passades per aigua) al règim monàrquic i a la involució democràtica que s’està perpetrant. També ho serà, a tot drap, per l’actitud decidida del conjunt dels presos, per la voluntat manifesta de plantar cara a centenars d’anys de presó, començant pels 25 anys a Oriol Junqueras, de facto, una condemna a cadena perpètua per a un home que a l’abril farà 50 anys.

Mai, mai abans, havíem arribat a aquest punt de no retorn. I mai com ara la catalanofòbia havia estat tan descarnada. L’1 d’octubre és una ferida oberta al Règim Borbònic, que ho viu i ho reviu colèric, com una humiliació que no pensen permetre mai més, com un atac a l’essència de l’Estat, al modus vivendi de nissagues familiars ancestrals.

L’1 d’octubre el devem a la conjura entre les institucions i la ciutadania. Els artífexs institucionals i polítics són a la presó o l’exili. Però la repressió és molt més àmplia i indiscriminada, perquè s’ha volgut atemorir i posar en escac tots els alcaldes i alcaldesses, entre d’altres càrrecs electes, o ciutadans anònims, que van fer un pas endavant posant el consistori al servei de l’1 d’octubre. Alcaldesses i alcaldes valents, determinats, compromesos, com l’Isaac Peraire, de Prats de Lluçanès, el primer alcalde (secundat pels regidors del ple) que va signar un decret on deia explícitament que l’Ajuntament de Prats assumia i feia seu el referèndum. També va ser a Prats de Lluçanès que es va fer la primera exhumació d’una fossa comuna (el malson de la dretota que patim i d’un PSOE, mandrós i sempre acomplexat, que s’hi resistia), una feinada immensa per recuperar la memòria històrica, reparar una clamorosa i vergonyant injustícia i dignificar les víctimes del franquisme, gràcies també a l’empenta d’associacions com el Banc d’ADN i familiars desapareguts a la Guerra Civil que impulsa gent com el Roger Heredia. L’Isaac és un d’aquests joves que han assumit responsabilitats en una conjuntura tan complexa, joves que evidencien cada dia que hi ha planter, que podem tenir els lideratges a la presó o l’exili però que hi ha talent i homes i dones amb una voluntat granítica per seguir endavant i edificar un país que volem República. Hi ha un planter d’alcaldesses i alcaldes formidable, solvent. De fet, Oriol Junqueras va ser escollit president d’ERC després de guanayr l’alcadia de Sant Vicenç dels Horts. I Carles Puigdemont venia de ser alcalde de Girona. El primer es pot passar molts anys a la presó, ferm i optimista, mirant l’horitzó amb coratge i determinació. I seguirà assenyalant el camí i dibuixant estratègies malgrat que la seva absència sigui tan sentida. El segon, tres quarts del mateix.

Junqueras sempre ha dit que ell només posava veu a la feina de tot un equip. I si bé hi ha un deix de falsa modèstia, en bona mesura és absolutament cert. Així era i així continua sent, també rere els barrots. Ara, amb el Raül Romeva al costat, endreçant un esperit que a voltes pot ser caòtic. Perquè Junqueras sempre ha estat d’equips corals, sempre ha reproduït la seva vocació pedagògica de formar persones i de formatar-les. Per anys que sigui rere els barrots, per molt que el vulguin de cap de turc, no el podran abatre, ni sotmetre, perquè és un gegant i perquè hi ha una immensa xarxa al voltant que ell mateix ha teixit. Com una Hidra de Set Caps, en poden tallar tants com vulguin que es tornen a reproduir. 

Alcaldes com Isaac Peraire, fill d’una família que viu de la terra (granja i conreus) amb una visió moderna i emprenedora, són la punta de llança d’un espai polític vital, la garantia que no defallirem, la voluntat insubornable de persistir, de posar l’ajuntament al servei dels veïns, del progrés, del benestar, de l’economia productiva, de la convivència, de l’excel·lència en el medi rural, d’entendre que ens en sortirem amb un esforç col·lectiu, conciliant tradicions i modernitat, guanyant-nos el cor de la gent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista