Espanya no era diferent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i l’amnèsica Transició, on els Siete Magníficos exministres de Franco capitanejats per Manuel Fraga Iribarne fundaven Alianza Popular, Blas Piñar era diputat i apareixen tota una plèiade de sigles sota les quals s’intentava bastir amb poc èxit l’extrema dreta espanyola —i catalana, on no oblidem l’èxit fulgurant de PxC de Josep Anglada—, mentre arreu d’Europa emergien partits ultres, xenòfobs, patriòtics o populistes antieuropeus i antiimigració com a resposta a la globalització, la crisi, la immigració i el desconcert dels partits d’esquerres, Espanya era cas singular, aïllat, únic. Spain is different, que deia el vell eslògan.

Alguns s’ho explicaven, ras i curt, afirmant que l’extrema dreta ja estava contenta amb el PP, un producte polític que aconseguia en els seus millors moments aplegar des del votant més centrista que es podia intercanviar amb el PSOE fins al nostàlgic de la dictadura. Alguns, com l’ínclit sociòleg Amando de Miguel, més aviat se’n lamentaven. O fins i tot afegien interessants respostes sobre l’impacte de la crisi i la debilitat del sistema de benestar. D’altres, com el detallat estudi de títol eloqüent “La excepción española: el fracaso de los grupos de derecha populista pese al paro, la desigualdad y la inmigración” de la investigadora Carmen González Enríquez, publicat el 8 de juny de 2017 pel Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales y Estratégicos, és a dir, el laboratori d’idees de la diplomàcia espanyola, esdevenien un catàleg de bondats, la imatge que Espanya volia veure reflectida al mirall per veure’s tolerant, moderna, progressista i exemplar. Al capdavall i paradoxalment, una manera com una altra de reforçar l’orgull nacional de ser diferents. Vegem-ho.

Malgrat que a Espanya es donaven els mateixos factors que havien fet emergir fenòmens anàlegs, com l’atur, la desigualtat, la pobresa, la immigració i el descrèdit de la classe política, hi havia explicacions per la sorprenent —així ho qualifica l’autora— absència de respostes de dreta populista. Una d’elles era una identitat nacional dèbil, fruit del llegat nacionalista espanyol de la dictadura franquista. Una identitat nacional dèbil de la qual l’autora més aviat se’n dol, si fem cas quan diu “Todo aquel que exhibiera la bandera española o sus colores —en la correa de un reloj, por ejemplo— era identificado inmediatamente como franquista o ‘facha’. Incuso la palabra ‘España’ se volvió sospechosa y con frecuencia se substituía por ‘El Estado Español’, una expresión de escasa resonancia emotiva”, lligat, com no podia ser altrament, amb l’organització territorial de l’Estat i els anomenats nacionalismos periféricos.

Un altre dels factors d’explicació d’aquesta absència és també un clàssic: “España es excepcional también por el sentimiento europeísta generalizado y persistente de su población”, una adhesió al projecte europeu insòlit a la resta dels 27, i una acceptació de la globalització també en comparació de la resta de veïns europeus. Segons aquesta autora, malgrat que Espanya continua sent el país menys xenòfob d’Europa lluny de les xifres europees, i tot i el creixement del sentiment antiimmigració durant els anys de la crisi i l’emergència del terrorisme, la islamofòbia —base dels partits ultres europeus— és dèbil a Espanya. Segons la investigadora, “La asociación mental entre el terrorismo y un grupo religioso o étnico especifico no ha ganado apoyo popular en un país que ha sufrido durante décadas la violencia de ETA y nunca ha culpabilizado a toda la población vasca de los crímenes cometidos por etarras”. Per últim, l’herència del franquisme —que va impossibilitar una renovació ideològica de la ultradreta espanyola de la manera que ho van fer altres moviments similars durant els anys 60—, el sistema electoral i la divisió centre-perifèria en la política espanyola esdevenen factors polítics clau per a aquesta absència d’un partit autènticament d’extrema dreta a Espanya, malgrat experiments infructuosos.

Pràcticament encara no s’havia assecat la tinta d’aquests estudis que avui esdevenen obsolets, que l’extrema dreta de Vox —referit de passada a les conclusions de l’estudi d’Elcano com el primer intent de formar un partit “modern” a la dreta del PP— ha començat a cavalcar amb força en el mapa electoral, fent tremolar els grans partits i esfondrant el miratge de l’excepcionalitat espanyola. Per cert, que l’excepcionalitat no sigui la ràpida homologació que tindrà Vox per part de la dreta i el centredreta tradicionals com a soci i aliat, ben diferent de les polítiques de contenció i aïllament de països com Alemanya i França, en la línia del que ha acabat passant a Àustria o Itàlia. Ho veurem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.