Quan vaig arribar als Balcans a fer de periodista, just abans d’un conflicte que ja es veia a venir, el primer que vaig entendre és que no entenia res. Vull dir que arribava als Balcans imaginant-me que hi havia unes correspondències automàtiques amb la península Ibèrica, que Iugoslàvia era Espanya, que els unionistes i els independentistes d’una i altra eren pràcticament equivalents. Aviat em vaig adonar que les ulleres que duia posades no servien. Que els Balcans tenien una altra lògica, pròpia i diferent. El primer dia que ho vaig veure clar va ser entrevistant un nacionalista serbi, excel·lent pintor i intel·lectual, la vigília del conflicte que ja s’anunciava. Era molt crític amb Milosevic: deia que era un polític comunista que, per allargar la dictadura (i el seu poder personal), havia adoptat de manera utilitària i populista el programa dels nacionalistes serbis: la creació de la Gran Sèrbia.
Curiosament, el personatge que entrevistava no era gens partidari de la unitat iugoslava. Creia que Iugoslàvia era un Estat artificial, que obligava a estar junts pobles que no volien estar-ho, i que per tant aquesta unitat forçada només la podia aguantar una dictadura militar. Al seu parer, la Iugoslàvia de després de la Segona Guerra Mundial era un invent de Tito per encotillar Sèrbia i per negar-li el paper hegemònic a la zona que li corresponia per demografia i història, a favor fonamentalment de croats i, en segon terme, d’eslovens. No es tractava, doncs, de mantenir Iugoslàvia, sinó de construir la gran Sèrbia, com ja havia anunciat Milosevic (en la seva opinió, en un exercici interessat d’impostura) als camps de Kosovo.
Llavors, jo vaig preguntar a aquest nacionalista serbi per la possibilitat d’independència de Croàcia i Eslovènia, que ja reivindicaven. Em va dir que cap problema. Mentre jo encara estava impressionat per la seva inesperada tolerància, va arribar el matís: “que proclamin la independència, però que no s’enduguin ni un pam de terra sèrbia”. Li vaig preguntar, en conseqüència, què considerava ell terra sèrbia, suposant que em respondria que qualsevol terra on visquessin serbis (pensant en la Krajina i en algunes altres zones de frontera, a Croàcia i a Bòsnia). La seva resposta va ser encara més contundent: és Sèrbia qualsevol lloc on hi hagi tombes de serbis. Pensant probablement en Kosovo, territori inicial de la població sèrbia fins que va ser empesa cap al nord en l’edat mitjana per la conquesta turca.
I aquí vaig trobar la primera gran diferència, absolutament essencial, entre la lògica balcànica i la que jo portava al cap venint de Catalunya. Per al meu interlocutor, ser serbi era una cosa que tenia a veure sobretot amb la sang i en segon lloc amb la religió, en absolut amb la terra. El net d’un serbi que visqués a Croàcia o al Canadà, continuava sent un serbi. I la mateixa concepció de nació la vaig trobar en aquell període a Croàcia, a Macedònia o entre els albanesos de Kosovo. Jo venia amb la idea pujoliana que és català qui viu i treballa a Catalunya. I em sabia català, net d’andalús. Allà la concepció de la nació es regia pel ius sanguinis i no pel ius solis. I aquesta va ser la gasolina que va inflamar no tan sols tota la guerra dels Balcans, sinó que va ser també el fonament del que era de fet el gran objectiu de la guerra: conquerir terra i aplicar-li la neteja ètnica.
En tot aquell temps, només va haver-hi un lloc on no vaig trobar-me que aquest concepte de nació fos l’hegemònic. Va ser a Eslovènia. L’independentisme eslovè —en què militaven, per exemple, molts membres de la influent minoria italiana del país— era en primer lloc fill de les ganes de posar fi a la dictadura. La seva arrel era europeista i democràtica. Hem de sortir de Iugoslàvia, i de qualsevol intent de perpetuar la dictadura com el que representava Milosevic, per tal de poder entrar a Europa, que és el nostre espai natural. Ara que es parla de la via eslovena, per a mi el més rellevant del que vaig veure llavors a Eslovènia —els referèndums i la defensa de la voluntat popular n’eren l’efecte, no la causa— era aquesta idea de la nació. L’única que em resultava pròxima, europea i occidental, en aquell panorama. Algú diu, ara, crec que sense haver-s’hi fixat gaire, que la via eslovena era la de la guerra. No, la via de la guerra va ser l’altra. La dels serbis i també dels croats. Al contrari, la via eslovena, en aquest sentit, en el d’una concepció moderna i oberta de la nació, no tan sols no portava a la guerra sinó que hauria estat la manera d’evitar-la. I potser els qui avui malparlen de la via eslovena són, en algun cas, els que no comparteixen aquesta concepció de nació, sinó més aviat la del meu entrevistat serbi.
