ADN català

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El cap de setmana passat el PP va presentar el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona amb la presència de la plana major del partit, incloent-hi el seu president Pablo Casado. El cap de llista barceloní, Josep Bou, va fer un discurs macarrònic i esperpèntic basat en una concepció folklòrica i ètnica de la identitat catalana, enumerant en una tirallonga tots els seus cognoms d’origen català fins a comptar-ne dotze, esmentant les sardanes, el tió de Nadal, el caganer del pessebre i recitant els versos d’una nadala. 

Si el mateix parlament histriònic i delirant l’hagués fet un independentista hauria donat tema de conversa a tota la premsa estatal durant diversos dies, amb acusacions de racisme, supremacisme i tot tipus de paral·lelismes amb l’Alemanya nazi. La propaganda del règim s’ha dedicat intensament a la difusió de la caricatura de l’independentista obsessionat per les qüestions racials. La pel·lícula “Ocho apellidos vascos” del 2014 ho feia així com qui no vol la cosa, entre rialles i bon humor, que és com millor s’imposen els marcs mentals. Però quan s’han deixat de subtileses també hem vist acusacions directes de racisme molt greus cap als líders polítics catalans. Per exemple, a Oriol Junqueras se li ha retret periòdicament la divulgació d’un article d’una publicació acadèmica holandesa on s’hi explicava uns estudis genètics fets entre 23 grups de població europeus, establint semblances i diferències entre ells. Sembla ser que l’estudi diferenciava entre catalans i espanyols, posant els segons més a prop dels portuguesos i els primers més a prop dels francesos. Qui hi vegi racisme segurament ho fa empès per la idea que les diferències genètiques porten associades virtuts i defectes i no pas trets innocus. Com el geperut que no es veu el gep, resulta que qui hi troba racisme possiblement sigui un racista. Darrerament l’ase dels cops en aquesta matèria ha estat el president Quim Torra, que en seu parlamentària ha estat etiquetat de manera reiterada de “racista”, “xenòfob” i “supremacista” per un article que no diu el que volen que digui. Ho han fet Albert Rivera i Ciutadans amb la seva habitual cançó de l’enfadós, però també Pedro Sánchez, no ho oblidem.

És clar que quan el candidat barceloní del PP es refrega amb l’àcid desoxiribonucleic -més conegut com a ADN- és per defensar la unitat d’Espanya i amb aquest pretext tot s’hi val. En una línia similar però des d’una altra perspectiva, la líder de Ciutadans al Parlament sovint fa referència a aquells que vingueren “a aixecar Catalunya” des d’alguns territoris de la península, fent-ho servir com a arma política per negar-se a parlar sobre el dret a l’autodeterminació. Digui el que digui la propaganda del règim, doncs, la realitat és que els partits espanyolistes són els que més han intentat traçar línies divisòries per motius identitaris, mentre que l’independentisme ha estat capaç d’estructurar un discurs que apel·la a la societat catalana com un tot, pensant més en un futur compartit que en un passat d’orígens diversos. 

Això es nota en la pluralitat en la intenció de vot de cada un dels partits, segons ens indiquen les enquestes. Si ens mirem les dades del CEO veurem que PP, Ciutadans i PSC van esdevenint progressivament partits monolingües (en cap d’ells els catalanoparlants arriben al 10%). En canvi, els partits independentistes són capaços d’incorporar al seu projecte un percentatge significatiu de castellanoparlants. La CUP tindria un 30% dels seus suports provinent de persones castellanoparlants, mentre que Junts per Catalunya en tindria un 31%. Pel que fa a ERC, aquesta seria la formació de tot l’arc parlamentari que més s’assembla al país, amb la menor distància percentual entre els seus suports en funció de la llengua: un 56% de catalanoparlants per un 39% de castellanoparlants. Ja veiem, doncs, qui es dedica al frontisme per dividir els catalans i qui es cuida de cosir les diferències i de tractar-nos com una sola comunitat. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).