Com en el Decameró, els Contes de Canterbury (ca. 1400) són una col·lecció de narracions —escrites en vers i petits fragments en prosa— que s’organitzen a través del diàleg entre vàries persones. En aquest cas, l’autor, Geoffrey Chaucer, presenta un grup de peregrins que viatgen des de Londres fins al santuari de Sant Tomàs Becket a Canterbury. Hi trobem tota mena de tipus humans, tota classe de membres de la convulsa societat de l’època. El cavaller, la priora, el monjo, el frare mendicant, el mercader, l’estudiant d’Oxford, el jurista, l’hisendat, el fuster, el mariner, el metge, la vídua, el capellà, el moliner, el majordom, el taverner, el jugador de cartes... Hi són presents tots dos sexes —i fins i tot els tres, perquè Chaucer estima la complexitat, com si fos Joanot Martorell—, representa, des totes les franges d’edat, les més diferents preocupacions humanes: els diners, l’amor, la mort, el poder, l’ambició, la salut... Amb descripcions ràpides i eficaces, els nombrosos protagonistes d’aquesta obra coral són perfectament identificats i retratats, la seva psicologia, les seves maneres de fer i de pensar. La realitat, per tant, és sempre presentada i explorada des de diferents punts de vista. Quan un escriptor ofereix diferents punts de vista és que, necessàriament, desconfia de la realitat aparent.
Chaucer hi utilitza un estil molt elegant, irònic i rialler, incisiu, terriblement viu, on es combina la crítica més dura amb una aparent ingenuïtat i bonhomia, una evident emoció pels seus personatges. A diferència d’altres autors que cauen en la cruesa i en el grotesc, el mestre anglès no perd mai l’elegància ni tampoc no deixa de retratar la part més dura de la realitat amb intel·ligència i hàbil capacitat satírica. Chaucer sempre és fiable. Els acudits i, fins i tot, els jocs de paraules conviuen amb el lirisme i la compassió emocionada. El seriós i el burlesc, el patètic i el divertit, la devoció cristiana, el paganisme, la credulitat i l’escepticisme, tot es combina en aquest impressionant fresc de la societat anglesa de finals del segle XIV. Hi ha tota l’abundància de la vida, hi són totes les contradiccions i si podem ser prou sagaços, fins i tot ens podríem trobar a nosaltres mateixos, amagats darrere un nom estrany, al costat d’un paisatge inesperat i fabulós.
La història que ofereixen els Contes de Canterbury és una espècie de concurs. Per amenitzar el camí d’anada i de tornada, cada un dels peregrins ha d’explicar dos contes i qui sigui capaç d’oferir “els més instructius i divertits”, un cop hagin tornat a Londres, serà convidat a sopar per tots els altres. Ja veiem que la passió pels sopars de franc no és d’ara. La concepció de la literatura de Chaucer coincideix amb la dels grans novel·listes de l’època, una concepció que combina coneixement, profit del saber del món amb la diversió, amb el plaer i l’alegria. En aquest sentit, el plantejament d’aquest tipus de novel·les incipients és terriblement modern, distant per igual de la solemnitat de la literatura moralista i científica com de la literatura purament lúdica i ociosa. El coneixement sempre és divers i contradictori.
La realitat que ofereix és molt diversa, burgesa, ciutadana, allunyada del model cavalleresc al voltant del qual van néixer les primeres i fantasioses novel·les de Chrétien de Troyes. Chaucer aprofita per a aquesta innovació tota mena de models literaris precedents, els fabliaux francesos —contes humorístics i eròtics en vers—, les faules, els contes morals, els contes artúrics, les narracions de tema antic —de Grècia i de Roma—, les vides de sants i, per sobre de tots, els mestres d’Itàlia, Boccaccio i Dant. Sembla provat però, que durant el seu viatge a Espanya l’any 1366 Chaucer va poder llegir el Libro de buen amor de l’Arxiprest d’Hita, on hi va trobar una segura font d’inspiració.
Chaucer és el primer gran poeta en llengua anglesa i el primer gran narrador. Conciliador i curiós de mena, sap combinar els valors de la cavalleria, els del clero i els de la societat burgesa i mercantil de les grans ciutats europees. Chaucer fou el mestre de Shakespeare i el nostre també, només perquè ens ensenya a mirar, a llegir, a pensar. Com passa amb tots els grans escriptors
