L’esquerra, la diversitat, el feminisme i Daniel Bernabé

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de fa un temps hi ha una esquerra vella, troglodita i poc heterodoxa que no para de disparar cap a la mateixa banda. És l’esquerra que diu que els problemes bíblics que se’ns llancen a sobre els causa la diversitat. No és quelcom aïllat. Ve de fantasmes congriats fa molta estona. De la influència, suposo, que el patriarcat i un masclisme velat ha tingut en tots nosaltres.

Sigui com sigui, la impressió és clara. Hi ha uns corrents d’opinió soterrats abans, descoberts ara, que clamen sense descans que la manca d’èxit electoral i social de les esquerres al país i al món és culpa d’haver-se centrat massa en la gestió d’allò que en diuen “l’ecosistema de la diversitat”. Culpen el feminisme emergent, la visibilització del col·lectiu LGTBI o idees com l’ecologisme o l’antiracisme de monopolitzar el debat a la plaça pública. Per als qui sostenen aquestes posicions, l’home blanc, nadiu, de classe treballadora, heterosexual i cisgènere —que està satisfet amb la seva condició de naixença— veu, pobret, incrèdul, com les vindicacions històriques que com tothom sap donaren resultats electorals desbordants a les esquerres i a les opcions progressistes ara queden humiliades. Segons aquest argumentari, el vegetarianisme, la lluita animalista o el combat transsexual són pals a les rodes —de què ens sona això, als catalans?—. Un conegut periodista madrileny, de nom Daniel Bernabé, autor d’un llibre sobre el tema, La trampa de la diversidad (Akal, enguany, amb prop de cinc edicions), ho definia més o menys dient que l’esquerra de la diversitat castigava els homes del Reial Madrid, heterosexuals i que els agrada l’orella de porc a la planxa. Així ens va. 

Afortunadament, un dels fets diferencials de què més orgullosos podem estar com a ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans és que les nostres esquerres plurals i sempre amb tendència a la porositat i a nodrir-se dels nous corrents emancipadors i transformadors que arriben d’arreu del món —tant sigui la decolonialitat llatinoamericana com el decreixement de Latouche o l’ecosocialisme nòrdic— no han caigut en el parany en què em sembla que cau una certa esquerra espanyola. Perquè, siguem clars, ningú —d’aquells que miren la vida des d’unes ulleres progressistes— abandona el biaix de classe. És més, el que fa és adaptar-se. Mai no havia vist tantes crítiques al capitalisme com ara. Mai no havia vist tantes reflexions acadèmiques i culturals, sovint amb ànim d’aconseguir l’hegemonia i arribar a ser mainstream, en relació amb el treball i les relacions de classe. Soc un any més jove que el Bernabé abans citat i recordo la Mallorca —o la Catalunya o el País Valencià, per descomptat—, l’Espanya i l’Europa de finals dels noranta i la primeria del 2000, quan començàvem a polititzar-nos. La crítica al capitalisme i la consciència de classe obrera o treballadora estava desapareguda. També el feminisme, per cert. Un seminari sobre marxisme a la Universitat de les Illes Balears de quan jo estudiava allà hauria estat impensable! El neoliberalisme gestat als vuitanta feia estralls. Només l’aliança de la gent combativa de la Transició i una nova generació amb l’EZLN i l’antiglobalització al davant, va fer que les coses comencessin a canviar. D’allò hi ha els avenços que avui podem tenir. Tota l’esquerra rupturista que arreu dels pobles de l’Estat a desembre de 2018 és activa té el seu bressol en aquells dies incerts de marginació política, de ser la perifèria de la perifèria i de no pintar res, en molts casos, enlloc. Que ho demani al gruix de la gent de la CUP o dels Comuns.

Per això resulta pueril la crítica “roja” a la diversitat. Perquè assumint la diversitat i treballant-la vam començar a guanyar. Com bé recordava el politòleg Lluís Pérez Lozano, director acadèmic de la Fundació Josep Irla, lligada a ERC, el que rutlla, el que funciona, són les coalicions àmplies entre moltes subalternitats. Les de classe, les racials, les sexuals. També les nacionals, en el nostre cas. Una mostra d’això són les recents eleccions nord-americanes on la majoria demòcrata ha parat els peus al trumpisme a la Cambra de Representants. Si mira qui són els candidats demòcrates elegits hi veurà molt color, molta feminitat i molt origen treballador. Que dones afrodescendents, natives americanes o amb arrels àrabs i de condició obrera hagin obtingut acta no és fútil ni una “trampa del sistema”. És la demostració que només des d’aliances transformadores heterogènies i, per tant, com apuntava Pérez Lozano, incòmodes, podem sortir endavant.

És ben hora que el que la feminista marxista Jule Goikoetxea anomena “esquerra neoconservadora” ho comenci a entendre. Pel bé de la seva Espanya i de tots plegats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.