"Si el port segueix creixent a costa de la Malvarrosa pel nord o del Saler pel sud, València deixarà de ser una ciutat que té un port per a convertir-se en un port que té una ciutat”. Aquestes paraules no són obra d’un perillós anticapitalista. Les va escriure l’actual diputat al Congrés i vicesecretari d’Acció Institucional del Partit Popular Esteban González Pons en el diari Las Provincias el 30 de setembre de 2019. El títol d’aquella columna també era cridaner: “Joan Ribó té raó”. No es pot dubtar dels dots per a la provocació del polític valencià.
Tanmateix, l’esperit rebel de González Pons es va anar domesticant. Així, a principis de juliol de 2023, afirmava confiar plenament en l’alcaldessa de València, María José Catalá, i en el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, en totes les qüestions relacionades amb el port de la capital del Túria. En aquell moment, la dreta espanyola tocava amb els dits els seients de la Moncloa, i González Pons es veia departint amb els seus col·legues en el Consell de Ministres. Un somni del qual es va haver de despertar, abruptament, la nit del dia 23.
Com sabem, les eleccions i el posterior procés de negociació multilateral van permetre la reelecció de Pedro Sánchez com a president espanyol. Un dels grans protagonistes d’aquell període va ser Óscar Puente. Ell es va encarregar de respondre Alberto Núñez Feijóo en la seua investidura impossible i el va irritar amb sentències com: “Forma part vostè del PP de Galícia, eixa gran família retratada a Fariña”. Un eixelebrat li va donar la rèplica a bord d’un tren amb la corresponent amplificació per les xarxes i mitjans pretesament periodístics.
Tanmateix, setmanes després, la rancúnia quedava oblidada. El 14 de desembre, Óscar Puente, ja ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, era rebut per María José Catalá i Carlos Mazón amb els braços oberts i copes de cava. El motiu: l’anunci de l’aprovació per part del Consell de Ministres de l’ampliació nord del port de València per 656 milions d’euros. Una vegada més, pelillos a la mar entre el PSOE i el PP quan es tracta de posar-se d’acord en una obra reclamada pels grans empresaris i rebutjada per entitats civils i organitzacions ecologistes.
Com és habitual quan es plantegen infraestructures d’aquestes característiques, les dades econòmiques pretenen justificar-ho tot. En 2020, un informe elaborat per un equip de la Universitat Politècnica de València amb el suport de la Confederació Empresarial i la Cambra de Comerç xifrava l’impacte de l’ampliació en 6.000 nous llocs de treball i un valor afegit brut de 600 milions d’euros. Ara ja es parla de 23.225 ocupacions directes i altres 5.111 indirectes (La Vanguardia, 20 de desembre). La tómbola de milions i contractacions no té aturador!
Més sorprenent va ser l’anunci del ministeri quan va afirmar que la terminal serà “sostenible” perquè, entre altres coses, apostarà per l’ús del ferrocarril des del port. S’obvien així, per exemple, l’augment de la contaminació pels vaixells i els efectes demostrats sobre la costa valenciana (Carlos Navarro ho ha tractat amb profunditat en eldiario.es). Però, clar, si esperem a fer una nova declaració d’impacte ambiental, potser el nou amo (la naviliera MSC amb seu a Ginebra) marxe amb els seus milions a un altre lloc. Molt millor sacrificar les platges i l’Albufera, on anirà a parar!
