Vaig veure el meu primer Vermeer —sense comptar les reproduccions en llibres— al Rijksmuseum d’Amsterdam. Vaig anar-hi amb l’obsessió de trobar-me amb la pintura de Rembrandt, de qui ja era apassionat espectador. Vaig eixir del museu convençut de la passió per Rembrandt, però entusiasmat, com una criatura, per Johannes Vermeer.
Què en sabem, de Vermeer? Massa poc. Se suposa que naix el 1632 a Delft, on son pare, teixidor, hostaler i marxant d’art, mor quan ell va pels trenta. Vermeer es fa càrrec de la posada i del negoci d’art, i fa classes a l’escola local de pintura. És d’origen protestant, però, en casar-se, es converteix al catolicisme, confessió de la família política. Als quaranta anys, a causa de la invasió francesa d’Holanda, s’arruïna. Enfonsat per no poder mantenir la família, emmalalteix i mor el 1675, amb només quaranta-tres anys, i deixa dona i onze fills pràcticament en la misèria. Tot i que en vida gaudeix de prestigi, en morir és oblidat fins, com a mínim, dos segles després. Com a pintor és especialment lent i meticulós.
Hi ha un grapat d’artistes holandesos que, al mateix temps que ell, pinten interiors i escenes casolanes, imatges de la vida en minúscules. Per què destaca tant Vermeer, enmig d’ells? Què el fa tan diferent? Un estil únic, auster, pulcre, que fa transcendir l’instant i l’anècdota, que fa que les seues escenes ens arriben, després de tants anys, fresques i vives. Ho podem comprovar davant de qualsevol dels seus poquíssims quadres —trenta-cinc li són atribuïts, dels quals només setze estan firmats. Tots il·lustren una idea que vaig llegir en una entrevista a Juan Rulfo —quin personatge, també, aquest escriptor de només dos llibres! Rulfo diu: “La vertadera felicitat està en la convicció que s’ha perdut irremeiablement la felicitat. És aleshores que comences a moure’t per la vida sense esperances ni pors, capaç de disfrutar dels plaers petits, que són els més perdurables”. Plaers petits, perdurables: això és Vermeer.
Però aturem-nos en un quadro que vaig veure en aquella visita al Rijksmuseum. El de la Dona llegint una carta. Una jove embarassada llig, dreta, vora la finestra, una carta. Darrere hi ha un mapa penjat a la paret, ves a saber de quin lloc. Ve d’aquelles terres, la carta? Per a la jove, absorta, res no existeix excepte el que diu la carta, transcripció d’una veu que escolta dins seu. Ho fa il·lusionada o trista? El gest no exterioritza res, i transmet una serenitat que concorda amb la llum ocre de la finestra. No hi passa el temps. La jove no es cansa ni es cansarà mai d’estar dreta, la llum no s’enfosquirà mai, no es farà de nit, i la carta, aquest full que ella amb tanta estima subjecta, no s’acabarà mai, perquè aquesta carta —i d’això en té la culpa Vermeer, amb el seu estil, amb la seua manipulació sàvia de les tècniques de la pintura— és, per a ella, i per a tots els humans que la contemplem, una carta infinita.
