Si vostè és continental i s’ha fet una imatge de les illes i dels seus habitants, sobretot dels nadius, segurament ens conceptuarà com persones majoritàriament tocades de paranoia. L’illenc sempre va esmús i té comptes pendents amb el continent... o amb una illa més gran que la seva. L’arxipèlag balear en seria un bon exemple: tots —i en dir tots vull dir les persones raonables del país, no l’allau d’inquilins que encara ens pregunten per què no defensem les nostres illes contra els catalans—, tots desconfiem del continent: ens n’han arribat tota casta de problemes, privacions, prohibicions, restriccions, etc., però encara no s’ha trobat la via de fer-nos arribar solucions finançables amb els nostres impostos. Això és tan així que el continent —l’estat espanyol, com si diguéssim— ni tan sols ha tingut pressa per crear a les illes les estructures necessàries per augmentar el rendiment de la vaca estatal que pastura pels nostres territoris. Però, a més d’aquesta paranoia de l’arxipèlag, cada illa té les seves particulars: respecte de Mallorca, totes les altres. Però Formentera també la té respecte d’Eivissa. I cregui’m, senyora: totes aquestes paranoies tenen base i ombres suficients per mantenir-se per molts de temps.
Del maltractament de l’estat al nostre arxipèlag no se’n va parlar durant segles. Ara sí, que se’n parla, però amb la desgana pròpia de qui sap que no obtindrà resultats positius. Els presidents espanyols, per no parlar de la catefa dels seus ministres, quan visiten qualsevol de les nostres illes segueixen el mateix guió: reconeixen l’aportació illenca a la prosperitat espanyola, reconeixen igualment la manca de compensació de què hem estat objecte; i assenyalen que la visita és el punt i final a una situació injusta. Naturalment, i per no haver d’escriure un altre guió, es guarden prou de no activar els beneficis promesos. Així, la pròxima visita d’un col·lega es podrà guiar pel mateix protocol i produir els mateixos titulars.
No li estranyi, doncs, senyora, que creguem de bona fe que tots aquests personatges ens prenen el pèl despreocupadament. Però hi ha illencs que no ho volen veure així: gent de fe beatífica, com la que altre temps assegurava que Franco era un tros de pa i que els que l’enrevoltaven ho espenyaven tot. Aquestes santes persones, badocs de la Història, caminen per la seguretat que tot és una qüestió de coincidències ideològiques entre els governs de l’Estat i de la comunitat. És a dir: quan aquests governs siguin del mateix color, haurem trobat un camí cap a la millora substancial de les coses. Aquest supòsit és d’una tan angelical ingenuïtat que prescindeix del fet que aquesta coincidència s’ha donat la majoria d’anys, amb governs del PP i del PSOE.
Ara mateix, s’havia aconseguit un descompte del 75% en el preu des desplaçaments entre illes i d’illes a altres punts de l’Estat. Bé, servidor he viatjat a la península unes quantes vegades i no he notat aquesta minva. Fins i tot n’hi ha que es queixen d’haver pagat més que abans amb motiu del cap de setmana dels difunts i tots sants. Vol dir això que les companyies aèries, que han engreixat tant per l’aportació de la societat illenca, no ens tenen el més mínim respecte. Fins i tot diria que s’acarnissen amb les desgràcies derivades de l’aïllament.
Era tan difícil, per als que fan números a Madrid, preveure aquesta mala llet i posar un preu màxim en harmonia amb el descompte? És clar que no. Ni se’ls va passar pel cap? La paranoia insular m’aconsella pensar que sí, que els va passar pel cap, i que es varen dir, mira, ens en fotrem una temporada més. (Això em recorda una famosa sèrie de dibuixos de Pep Roig, al diari Última Hora, titulada “Los nuevos ministerios”. Un d’ells era el Ministerio de reirse un rato de las Baleares. Deu haver canviat de nom, perquè tenim moltes proves que encara existeix i funciona amb una eficàcia digna d’un país a la germànica.)
L’Estat no tan sols incompleix les seves obligacions i fins desatén els seus interessos en aquest regne enmig del mar, sinó que crea jurisprudència, fa escola, dona exemple a les empreses i corporacions externes que s’instal·len a les illes “per contribuir al seu progrés”, com va dir el gerent —un barrut— d’una caixa repastada i refundada. Per exemple, la multinacional Cemex vol tancar la fàbrica de Lloseta —suposarà un total de més de 200 treballadors a l’atur— perquè, tot i que no té pèrdues, tancant-la encara hi guanyaria més. Això sí: continuarem veient circular els seus camions per l’illa, repartint ciment arreu, sense que cap grup fet a la corsa els posi impediments. A les companyies d’avions, a les de ciment et al. les empara l’Estat i —n’estic segur— la seva Constitució.
