Pla, el fals pagès

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) és tan famós com desconegut, com negligit més enllà de la caricatura. Un bon dia, després de la guerra, tot fent el murri va decidir posar-se a fer el pagès i amagar-se sota una boina de camperol, de la mateixa manera que Salvador Dalí s’havia amagat darrere dels bigotis. I li va funcionar. Avui és l’escriptor català més popular, un dels més citats i aplaudits i, no obstant aquest èxit, continua força desdibuixat. El personatge s’ha menjat l’escriptor perquè a casa nostra, això de llegir, què voleu que us digui. En part, és culpa del mateix Pla, del pudor malaltís que té i de les diverses tàctiques de camuflatge. Sovint es disfressava davant dels mitjans de comunicació com un pagès que, per error, havia aconseguit tenir una certa educació, molt vaga. Aquest seu personatge literari no es correspon amb la realitat ni amb la complexitat i riquesa de la seva literatura, immoderada, qualsevol cosa menys lacònica. Al costat de pàgines excepcionals, hi conviuen mostres de deixadesa i de precipitació; al costat d’encerts envejables, hi trobem motius per a la desconfiança. Pla és força més que el seu fascinant personatge, encara que el mateix Pla sembla haver-ho oblidat o no fer-ne cabal.

Pla sap molt bé que els intel·lectuals avui tenen molt mala fama, que són sospitosos de teoritzar massa i de saber poques coses positives i concretes. De tenir el cap als núvols, de ser poc útils a la societat, en definitiva. Per aquest motiu, tot i que en realitat som davant d’un autèntic fenomen de cultura i d’intel·ligència, davant d’un gros intel·lectual i d’un erudit com pocs, d’un sòlid seguidor de l’ètica i de la literatura dels seus escriptors predilectes —Michel de Montaigne, Stendhal, La Bruyère— Pla s’estima més ser discret. Sobretot s’estima més de fer-se el ruc en un país en què tothom es creu que és molt savi, una mica a la manera de Josep Carner, que sempre ens enganya fent-se passar per intranscendent. Pla fa veure que és un escriptor sense gènere, que no fa ficció, que no fa novel·la ni narrativa, que mai no inventa, que no crea ni modifica el que narra, quan és un dels més grans mentiders, un dels més astuts fabuladors de tots els temps. A tot estirar, es considera un simple assagista, un periodista com un altre, un testimoni objectiu de la realitat que li ha tocat viure i a la qual dedica els 39 volums de la seva Obra Completa (1966-1992): més de 30.000 pàgines. Quan el llegeixes, costa no deixar-se ensarronar.

Agafem, per exemple, El quadern gris (1966), un dels seus llibres més llegits, presentat teòricament com un dietari de joventut escrit pel jove Pla entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919. En realitat, és una obra a mig camí de l’autobiografia i la ficció novel·lesca, una obra complexa escrita per un Josep Pla de gairebé 70 anys que vol oferir una determinada imatge del món anterior a la Guerra Civil, un món idealitzat infinitament més culte, interessant i creatiu que els llargs i pesats anys del franquisme. El quadern gris és una dilatada successió d’anècdotes, d’instants presos del natural, de l’experiència biogràfica de l’escriptor. Hi retrata personatges, ambients i paisatges amb un formidable poder d’evocació. A través de l’escriptura, entesa com un mètode per ordenar i esclarir el pensament, com un acte de comprensió del món i dels seus misteris, Pla construeix un estil creïble, fiable, que sembla natural i espontani, veraç, a mig camí entre el lirisme i la ironia, entre l’humor i el candor. Quan convé, Pla manipula els fets i els detalls per adaptar la memòria a la ficció, falseja informacions, reconstrueix records, tot al servei de la sensació eficaç de veritat que és una cosa molt diferent de la veritat crua i autèntica.

Són molts els registres. La novel·la i la narrativa breu, l’assaig, els llibres de viatges, la biografia i el retrat, els dietaris i les memòries. L’obra de Pla és una reflexió moral sobre la buidor d’una existència humana sempre mediocre, sempre millorable perquè és insatisfeta, conscient. Una mirada escèptica sobre les escasses possibilitats de superació que té l’home, desconfiada davant qualsevol solució política, espiritual o... Davant de qualsevol mena de solució màgica a res.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves