Dylan, tan gran

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’adveniment del rock, com una divinitat, va omplir de ritme les cases i els cotxes de tothom. Un dels primers efectes del fenomen va ser donar veu i ressò a d’altres estils musicals, com el blues i el country. El so de la modernitat més rabiosa es va escampar ràpidament, i també ho van aprofitar alguns circuits minoritaris, com el del folk, tan antic com el dia que vindrà demà. Un d’aquests nois inconformistes que no en tenia prou amb les cançonetes fàcils de sempre es deia Robert Allen Zimmerman (Duluth, Minnesota, 1941) que després de passar breument per la universitat, va decidir anar a Nova York a provar sort, presentant-se com a Bob Dylan, un nom nou que se li va acudir en honor al poeta Dylan Thomas, sempre jove i fresc, sempre acabat de descobrir.

Tot i tenir un talent musical força limitat i una veu escassa, la llarguíssima carrera de Bob Dylan és fonamental per al desenvolupament posterior de la música nord-americana, i la seva influència es pot observar en diversos artistes de tots els estils imaginables. Recordem sempre això, lectors, escriptors, músics, el talent no és tenir grans dots sinó posar a treballar incansablement el poc o molt que tenim. El que compta només són els resultats. Per això, Dylan ha rebut tots els honors i premis possibles —fins i tot un merescudíssim Nobel de literatura, com a gran poeta del nostre món d’avui— i ha interpretat una gran varietat de temes de rock, blues, jazz, gospel, country i de diferents músiques tradicionals. En els seus inicis, el noi de Minnesota va estar molt influït pel llegendari cantautor Woody Guthrie, un referent que potencià el seu esperit rebel, fins al punt que dues de les seves cançons esdevenen himnes de protesta de tota una època, Blowin’ in the wind i A hard rain’s a-gonna fall. Dylan va fer una important tasca de crítica social en contra dels abusos del poder però mai no va voler viure d’etiquetes i ràpidament evolucionà a la recerca de noves fonts d’inspiració, de compromís personal. Poc després de conèixer els Beatles va obrir el seu ventall d’estils musicals i va electrificar la música que feia, cosa que donà pas a dures polèmiques entre crítics i públic sobre la naturalesa de l’art musical més innovador. Dylan se sentia manipulat per l’oportunisme polític de l’època i va refugiar-se en la creativitat: les possibilitats de la música eren immenses i li oferien més llibertat que la simple confrontació ideològica. Des de llavors, malgrat alguns episodis de qualitat discutible, Dylan mai no ha deixat de sorprendre i d’explorar noves sonoritats, deixant un grapat de cançons immortals com, per exemple, Knockin’ on heaven’s door, Like a rolling stone o Hurricane. Constantment presenta nous treballs discogràfics i des de 1988 es troba permanentment de gira, realitzant una mitjana d’uns cent concerts a l’any amb diferents músics. És d’una fecunditat humiliant per a tots els altres creadors.

Bob Dylan és alhora un gran adaptador de tota mena de poesies i de cançons tradicionals angleses, irlandeses i escoceses, incloent-hi treballs d’altres artistes, en la millor tradició dels cantautors, que es remunta com a mínim als trobadors. Té lletres molt característiques, d’innegable ambició literària. Hi evoca múltiples influències, amb tal intensitat que poden arribar a resultar críptiques per al públic, desconcertants i, fins i tot, iròniques: és la seva manera de projectar en les lletres de les seves cançons diferents personalitats i estats d’ànim. No és res estrany. Dylan sempre ha dit que es considera poeta abans que músic, i que la literatura i la poesia estan íntimament lligades tant des d’un punt de vista històric com merament creatiu. Ha estat igualment fidel a músics com Pete Seeger com a escriptors clàssics com, per exemple, el poeta romàntic Robert Burns, els escriptors contemporanis Allen Ginsberg o Jack Kerouak —que van alimentar els somnis i les propostes nihilistes de la generació beat— o a autors fonamentals de la tradició lírica europea com William Blake, Charles Baudelaire, T. S. Eliot, John Keats, Edgar Allan Poe, Arthur Rimbaud o Paul Verlaine. Fins i tot és un enamorat de Franz Kafka.

L’exemple de Bob Dylan ha estat modèlic per a cantautors de tot el món i ha encoratjat moviments de cançó protesta en molts països, a França, a Grècia, a l’Àfrica, sense oblidar l’enorme influència que ha tingut a Catalunya entre els cantautors de la Nova Cançó, com Raimon, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Lluís Llach durant els moviments universitaris dels anys setanta contra la dictadura franquista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves