Teixir clima i territori

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La vida sense el cotxe, com el coneixem avui, ha generat vertigen, a més a més d’un daltabaix econòmic en el sector productiu de vehicles, ja marcat per l’increment d’impostos als motors dièsel. Combatre el canvi climàtic és sinònim de protegir la salut de les persones i l’equilibri dels ecosistemes; tanmateix, quan les mesures afecten l’anomenada societat del benestar, emergeixen els lobbies econòmics i els discursos apocalíptics sobre el progrés.

La prohibició per matricular i vendre cotxes que emeten CO2 a l’atmosfera en 2040 i la seua eliminació definitiva de ciutats i xarxa viària una dècada després ha estat la proposta més revolucionària, i alhora valenta, del Govern espanyol en la seua proposta per elaborar la llei de canvi climàtic i transició energètica. La ministra Teresa Ribera va argumentar que la idea està alineada amb les directrius europees i iniciatives d’altres països com ara Finlàndia, Bèlgica o el Regne Unit. Hi ha un factor de competitivitat: si el 65% de la producció s’exporta a Estats amb restriccions de circulació per normatives climàtiques, serà imprescindible assumir el desafiament amb previsió i responsabilitat.

Sovint, es posa l’accent sobre la influència negativa d’aquestes directrius en l’ocupació a les factories multinacionals automobilístiques, quan, com a éssers vius, seria més interessant pensar en la salut i la qualitat de vida, tant actual com futura, factors alhora rellevants per a la resiliència de les societats. Perquè no es poden obviar les xifres de morts prematures atribuïbles a l’exposició tant a partícules fines procedents de la combustió com d’ozó troposfèric o diòxid de nitrogen. L’informe de 2015 de l’Agència Europea del Medi Ambient indica que a la UE dels 28 la contaminació va provocar el decés de 491.000 persones en només un any, 2012, 33.200 de les quals a l’Estat espanyol.

Un altre debat interessant sobre la mobilitat i el model energètic és l’optimisme tecnològic davant els cotxes elèctrics. Però la generació de l’electricitat per  atendre la demanda d’aquest nou sector emergent, entre altres factors, és un altre dels reptes i, en aquest sentit, torna al debat l’energia nuclear, per la seua garantia de subministrament —sense dependència en factors meteorològics i sense tindre en compte la perillositat dels residus radioactius— encara que l’opinió pública no és favorable a aquesta font energètica. La nuclear, de fet, encapçala el llistat d’aplicacions tecnològiques  o científiques de risc més elevat, amb 4,7 punts sobre 5, segons l’Enquesta de Percepció Social de la Ciència i la Tecnologia 2018, tot just publicada per la FECYT, fundació dependent del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats

Mentre l’Executiu de Sánchez promou la llei de Canvi climàtic i transició energètica, la catalana ja es comença a desenvolupar —arran del fet que el Tribunal Constitucional n’alçara la suspensió el passat abril—; avança la norma balear com a proposta de llei aprovada —l’Acord del Botànic no podrà fer onejar cap bandera climàtica—, la primera quinzena de desembre es reobre  el debat polític climàtic com a conseqüència de la celebració de la COP24 a Katowice, la cimera anual de les Nacions Unides

Tres anys després de la signatura de l’Acord de París, hereu del Protocol de Kyoto per controlar les emissions d’efecte hivernacle, la conferència que tindrà lloc a la ciutat polonesa se centrarà en tres eixos: el tecnològic, de nou, l’humà, apel·lant a la solidaritat i a transformació justa de regions i sectors industrials i, en últim lloc, el natural, on es vol destacar el paper dels boscos com a embornals dels gasos que escalfen l’atmosfera. Aquests debats són fonamentals, la investigació científica revela diàriament noves dades i és necessària la coordinació en l’àmbit polític. Tot i això, és imprescindible descendir de les altures de les cimeres internacionals i conèixer el territori, el teixit empresarial i les capacitats de les persones.

Aquests grans debats globals sobre clima, sobirania alimentària o ambiciosos objectius per al desenvolupament sostenible mostren com és d’apressant i beneficiós canviar el focus cap a allò local. La iniciativa Esquellana, nascuda com un projecte de micromecenatge i esdevinguda cooperativa, és un magnífic exemple de com es pot treballar transversalment l’escafament global, valorant el món rural i la ramaderia extensiva. Mentre recuperen l’ovella guirra, autòctona valenciana i eviten que se’n llence la llana com a residu, demostren que hi ha vies innovadores i compromeses per canviar el model productiu, fer front al despoblament i generar aliments o roba de proximitat. No sols fan cabdells per recuperar el ganxet i les agulles de fer mitja, sinó que Esquellana és un punt de partida per teixir clima i territori.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Maria Josep Picó
Maria Josep Picó

Periodista ambiental i divulgadora científica.