Per transparència: subvencions i contractes a dit, si us plau

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan vivia a Tolosa –i, tot sigui dit de passada, menjava infinitament millor que al Principat–, durant molt de temps vaig viure meravellat i compungit davant el fet extraordinari que cert pretès artista plàstic d’origen parisenc –per bé que absolutament desconegut– exposés en les diverses sales d’exposicions municipals mondines, regularment, any sí any també, tenint en compte la llista d’espera que es generava anualment d’artistes emergents de la ciutat que també volien exposar i no hi tenien cabuda. Més tard vaig saber que aquell artista tan excels i de reconeixement internacional de primera categoria era, curiosament, el company sentimental de la funcionària de l’ajuntament tolosà que, entre d’altres, curiosament ocupava el seu temps “puntuant” –sempre de manera equànime, transparent i freda com el gel– les propostes artístiques que arribaven al consistori per ésser exposades als diversos espais municipals.

Un dia succeí el que sempre passa en aquests casos: un altre artista aborigen, fart de no ser mai seleccionat, va voler emprar l’amistat que mantenia amb el regidor de Cultura d’aleshores per mirar de convèncer-lo de la pertinència d’una exposició del seu art en un espai públic municipal després d’anys de sequera. La resposta del polític socialista va ser taxativa: aquesta mena de qüestions es decidien en una comissió tècnica (sic), que puntuava segons uns criteris avaluadors establerts prèviament, de manera que, malauradament, no podia ajudar-lo. El regidor, doncs, ho derivava tot a un equip eminentment robòtic. El pintor-amic no podia ni emprenyar-s’hi, ni indignar-se ni amenaçar-lo de votar l’oposició a les properes. No. Certament no va pas votar l’oposició a les següents. Senzillament, no va votar. L’acràcia el va superar, desencisat per una administració de proximitat que havia esdevingut tecnòcrata, insensible a les forces vives, allunyada de la seva gent. En resum: parisenca. I Tolosa no és París.

Cada cop que sento parlar de concursos públics, de puntuacions per mèrits i d’avaluacions segons criteris tècnics, em ve inevitablement al cap aquesta anècdota. Viure una temporada en territori francès és, de fet, la millor manera de guarir-se dels complexos que arrossega l’esquerra hipòcrita del nostre país. França és l’extrem d’exemple de país on els funcionaris governen i els polítics signen papers. Aquesta regla només s’incompleix en el supòsit que el polític de torn sigui també funcionari. Al llarg dels anys he pogut conèixer desenes de polítics gals desesperats per la sensació d’impotència que els genera que decisions polítiques de primer ordre siguin llançades a la paperera de la història per funcionaris que tenen la capacitat d’aturar-les, d’adulterar-les, de boicotar-les.

Potser per tot plegat, i per molts d’altres motius que ara tampoc no tenim temps de comentar, no crec en els concursos públics ni en les puntuacions tècniques. Pensar que els funcionaris que puntuaran els projectes no tenen ni ideologia ni amics –ni reben influències de cap banda– em sembla d’una ingenuïtat majúscula. És més: concebo els concursos públics com la manera que han trobat els poderosos per continuar robant-nos sense que no puguem, ni tan sols, indignar-nos i penalitzar els nostres representants polítics a la següent convocatòria electoral.  Si som honestos, haurem de reconèixer que aquests concursos no han pas aconseguit d’evitar que siguin els de sempre els qui s’enduguin els pastissos. En canvi, sí que han estat un fre per a l’esquerra dels Països Catalans de canviar hegemonies. Un exemple del que dic és, per exemple, el fet que mitjans de comunicació literalment manipuladors com la COPE hagin pogut rebre ajuts públics de la Conselleria valenciana del senyor Vicent Marzà, pel fet que compleixen tots els requisits i puntuacions tècnics establerts.

En aquest sentit, no deixa de resultar-me curiós que, els darrers anys, allò que més hagi unit Rajoy, Rivera i Mas, almenys sobre el paper, hagin estat els discursos –i polítiques– hipòcrites de promoció d’una suposada transparència governamental. Fins i tot, tant Rajoy com Mas van promoure lleis i decrets que anaven en aquest sentit. I òbviament res de tot això no ha pas impedit que els partits de Rajoy i Mas siguin els més investigats de l’Estat espanyol per escandalosos casos de corrupció. Quant als de Rivera, encara no han tingut temps de governar però el poc temps que el seu partit ha passat per governs, la cosa no ha anat gaire millor.

Sens dubte, no és el meu model. Jo no vull polítics que s’amaguin darrere excuses vestides d’ingredients tècnics. Un polític ha de poder contractar l’empresa que consideri més oportuna per tirar endavant una obra, un projecte o una iniciativa, sabent que si es passa de la ratlla podrà ésser jutjat no només judicialment sinó també electoralment –que és un sistema molt més ràpid, per cert, que la justícia actual–. Però ha de quedar clar que la decisió és seva, no pas d’uns tècnics. Sí: decidir proveïdors i subvencions a dit, sense més històries ni comissions ni anàlisis tècniques que, a més, resulten cares i roben temps a treballadors públics que podrien fer d’altres coses molt més profitoses. Evidentment, després de la tria, hauria de ser obligació de l’oposició –que per això la paguem– de verificar que ha estat la millor decisió, la més encertada i convenient per al conjunt de la ciutadania. Si el polític de torn ha volgut beneficiar una empresa amiga, però l’empresa ha fet bé la feina i l’ha cobrada a preu de mercat, l’oposició haurà de callar i els votants podran continuar confiant en aquell polític. Si, per contra, volent beneficiar l’empresa amiga, la broma ha acabat sortint més cara del compte o la feina ha estat un nyap, estic convençut que l’oposició hi sucarà pa i el ciutadà podrà prendre un determini perquè la responsabilitat serà política. I si la qüestió és que el polític ha volgut enriquir-se –ell, o el partit–, en aquest cas cal que la policia faci la seva feina, com, en principi, ja fa en l’actualitat. Ara bé, creure que amb concursos públics evitarem que el polític corrupte foti mà a la caixa significa que coneixem ben poc el funcionament del Poder i dels delinqüents.

Certament el meu deu ser un discurs ben poc alineat amb el mainstream europeu. Ai, Europa, aquest continent tan cívicament exemplar. Que no té cap president de comissió sota sospita per acords secrets d’èpoques pretèrites. Que no té cap escàndol mundial de dieselsgates. Que és pura, blanca i ària com les neus del nord...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.