Trobadors elèctrics

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un cop acabada la darrera Guerra Gran, ho veies i no t’ho creies, el desenrotllament tecnològic va democratitzar tota mena d’aparells que feien la vida quotidiana molt més fàcil. I també molt més entretinguda, com el tocadiscos per a tothom. Per primer cop, podies escoltar la teva música preferida reproduint-la tantes vegades com volguessis. La televisió i la ràdio oferien l’oportunitat d’escoltar les novetats musicals, i ràpidament el públic nord-americà va descobrir les grans orquestres de la música dels negres, el jazz, com la de Duke Ellington, cantants melòdics com Frank Sinatra i les innovacions del bebop. Tot plegat va fer sorgir un segon fenomen: la creació d’una incipient cultura de masses basada en el consum, l’entreteniment i la moda, una cultura de masses realment multitudinària. Una nova generació de nois i noies tenia accés als estudis superiors en una proporció abans mai vista. Tanta gent jove gaudint d’un nivell de vida que els seus pares ni tan sols van somniar, acabaria portant molts canvis i l’epicentre seria una cosa tan aparentment superficial com la música popular, el pop. La música dels joves que es reivindicaven diferents de tots els altres joves del passat.

Sam Phillips, dels estudis Sun Records, a Memphis, buscava un nou so i algú que fos capaç de portar la música negra a una audiència més gran. Li interessava sobretot el blues, els ritmes marcats i les melodies contagioses com una epidèmia que donessin sortida a les angoixes i a les alegries vitals de qui cantava i de qui ho escoltava. Era una música que buscava els extrems, o molt trista o molt alegre, lleugera, intensa i evocadora de tota una colla de sentiments que la societat benpensant menystenia i ridiculitzava. Tot va canviar quan un jove blanc, aficionat a la música negra, un noi anomenat Elvis Aaron Presley va entrar a aquells estudis a provar sort, amb l’excusa de fer un regal a la mare en forma de cançó. Sam Phillips es va adonar instantàniament que havia trobat el que buscava.

Elvis Presley tenia personalitat i, sobretot, molta intuïció. A les seves primeres actuacions, una combinació de nerviosisme extrem i la seva particular forma de captar el ritme li van proporcionar la seva famosa manera d’agitar la cama i de moure exageradament els malucs. Un simple detall que va esdevenir una declaració de principis per a qui la volgués estendre. Això i el seu indubtable carisma escènic van començar a provocar estralls entre el públic femení, enveja en el masculí i gran escàndol entre els adults que es volien escandalitzar. Presley obriria la porta a tota una generació de rockers i bluesmen. Es van trencar els límits del que es considerava musicalment correcte i, pel mateix preu, del que era moralment acceptable. Les cançons tenien cada cop més contingut sexual o de rebel·lia generacional. Fou un fenomen tan simple com eficaç.

Aquell Rock’n’Roll americà va ser rebut al Regne Unit amb fervor per una part del jovent ansiós de consumir modernitat, de viure d’una manera diferent que els pares i els avis que havien guanyat dues terribles guerres a un preu humà exorbitant. Un dels més captivats va ser un noi de 16 anys de Liverpool anomenat John Lennon, el qual ràpidament va aplegar un grupet musical amb Paul McCartney, que tenia 15 anys, i George Harrison, que només en tenia 14: els Beatles havien començat a fer plans. Les seves cançons eren senzilles i fresques, amb un so propi, fins aleshores mai sentit. El fet que tots quatre cantessin, que duguessin els cabells més llargs del que era habitual i que tinguessin una actitud més aviat foteta i irreverent els va fer encara més atractius per al públic. La beatlemania es va desfermar, contra tot pronòstic. Durant la seva primera gira americana, els Beatles van conèixer Bob Dylan: una trobada determinant per als uns i per a l’altre. Dylan representava les inquietuds i aspiracions d’una certa joventut idealista i culta, formada per estudiants universitaris i per gent llegida. El públic dels Beatles era molt més ampli, abastava pràcticament tots els adolescents de classe mitjana. Dylan va fer-se aleshores molt més popular i els Beatles van madurar intel·lectualment. Els Beatles van fer per a la música pop el mateix que Elvis Presley va fer per al Rock’n’Roll. Es van obrir a molts més estils i van mesclar elements de forma mai vista, amb efectes i innovacions a l’estudi de gravació o amb instruments poc freqüents, i fins i tot, es van atrevir amb la psicodèlia. Amb les noves experiències personals que els oferien les drogues, les vivències artificials.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves