Twitter té les seves pròpies definicions, que sovint no casen massa amb les que ofereixen els diccionaris a l’abast. Una d’elles és la paraula esbirro, habitual en la llengua esmolada dels comentaristes polítics. Un esbirro, segons el Diccionari Català-Valencià-Balearde Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll és un castellanisme que ve a definir el “sicari; home que té per missió privar de llibertat, turmentar o matar”, l’“home mancat de sentiments humanitaris”, l’“investigador d’Hisenda” —insòlit, però radicat al Penedès— a més del “Llaç escorredor petit que es fa amb la corda per embragar un objecte, en els vaixells”, a Tortosa. El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, per contra, en fa retrocedir l’origen al 1839, i en relaciona l’etimologia amb el color bru rogenc d’aquests personatges, als qual defineix com a “algutzir”, el “sicari”, és a dir, “la persona que té per missió privar de llibertat, turmentar, etc.” i, a tall col·loquial, la “persona que és de témer per la seva duresa de cor, per la seva sagacitat”. Per últim, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, despatxa l’esbirro, altra vegada, equiparant-lo a l’algutzir —és a dir, l’alt oficial reial amb competències judicials i executives a les èpoques medieval i moderna— i al sicari, que defineix com la “persona que segresta, reprimeix, tortura o matar per encàrrec d’algú”, afegint-hi l’exemple “Van detenir el cap mafiós i els seus dos sicaris”, així com una tercera accepció que concorda amb la que proposava l’anterior diccionari, en sentit figurat.
Cap d’aquestes definicions no s’ajusta al que, en el llenguatge propi de la xarxa, s’entén com un esbirro. L’advocada i analista política Maria Vila (@mvilaredon a la xarxa de l’ocellet), el va definir en un piulada com “l’agent al servei de les tasques més baixes d’una organització” o bé el “propagandista de baixa estofa”. Prenent aquestes dues definicions podem convenir que les xarxes en són plenes. Emmascarats o amb nom i cognom, activíssims tothora, entrant sempre a totes les polèmiques, dient sempre el que toca —el que els diuen que toca, generalment—, propagadors de fake news—o per contra, rastrejadors de mentides i prestigis d’altri—, centre de tota mena de conxorxes i, òbviament, peons utilíssims de tota mena d’organitzacions, especialment polítiques.
A casa nostra, la discussió independentista —a favor i en contra, però també altres fenòmens tan diferents, com el Barça o l’arribada dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona— n’ha generat a cabassos, a imatge del que passa arreu del món. No són ben bé polítics, ni tertulians, o, més ben dit, no han nascut per això, però el desprestigi polític i el descrèdit periodístic els ha acabat col·locant a primera divisió —al Parlament o a la ràdio o la televisió—, a força de seguidors i retuits. No cal dir noms, que tots els tenim al cap i tots ens coneixem en aquest país petit nostre.
De discurs pla i exaltat, agre i polèmic, especialistes a irritar el contrari, assot del discrepant —afeccionat a linxar o a acusar d’altres de practicar el noble esport del jutge Lynch— i guardians de les essències més vulgars, han trobat una professió per la qual sovint treballen de franc. Se’ls presenta sovint com a tuitaires o activistes, i les organitzacions que els sustenten solen mirar-se’ls de lluny malgrat que tothom sàpiga quin peu calça cadascun. Tothom té els seus, no és pas cosa de dir que tots són d’un determinat color. Tot s’encomana. La principal virtut, però, ja no és la fidelitat —a un partit, a un líder, a una entitat, a una idea— sinó, sobretot, el servei que presten a aquests a l’hora d’emetre discurs gruixut: el globus sonda, l’atac visceral, la defensa a ultrança, són la seva especialitat. Quan els seus amos dissimulen, intenten passar la maroma o intenten ser ambigus, els esbirros ja s’encarreguen de sostenir l’indefensable, de començar la rondalla o d’engrunar qui pertoca.
A més, l’esbirro té una utilitat evident. Permet mantenir la distància entre l’entitat, el partit, l’organització, la idea i el concepte intangible de “Twitter”. Això permet masegar el discurs i dir una cosa i l’altra i més endavant la contrària, que la curta memòria —tot i que els esbirros són especialistes a rastrejar el passat dels altres— ja farà la resta. Si un dia toca fer A, l’endemà pot tocar B, i dos dies després, “jo ja ho deia”. Tot, amanit de mitjos secrets, mitges veritats, conspiranoia a cabassos i tones de coses que els seus oficials no s’atrevirien a dir o escriure sense avergonyir-se. Vox populi, vox Dei.
Ser un esbirro és una professió amb futur, però bona part d’ells no s’adonen del seu paper i els seus senyors són tan febles que, com els antics bufons, algun dia pot passar que acabin manant més que el rei. Llavors, riurem... de por.
