Vacarisses i els pressupostos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts passat al Senat s’hi va produir una macabra casualitat. La senadora d’Esquerra Republicana de Catalunya, Mirella Cortès va llegir-hi una pregunta, que havia estat registrada dies abans, dirigida al ministre de Foment José Luís Ábalos. En aquella intervenció Cortès hi parlava de la línia ferroviària de Rodalies R4, explicant-hi que és utilitzada per 29 milions de passatgers al llarg de l’any i denunciant-hi tot un seguit de deficiències.  Va ser especialment gràfica la dada que deia que el dia de la seva inauguració, l’any 1857, el trajecte en tren entre Manresa i Barcelona es feia en 87 minuts però que ara mateix, acabant-se l’any 2018, es necessiten tres minuts més per fer el mateix recorregut. La republicana sentenciava que el servei era “absolutament deficient” i que era una “situació totalment inacceptable en ple segle XXI”. Per això, finalment demanava al ministre si l’actual Govern espanyol tenia pensat fer algun pla d’inversions  a Rodalies de Catalunya i si, especialment, pensaven fer alguna cosa en el traçat de la línia R4 entre Manresa i Terrassa

La casualitat, malauradament, ja la coneixem tots i és que aquell mateix matí un tren havia descarrilat a causa d’una esllavissada en aquell precís tram al que es referia la senadora, deixant més d’una quarantena de ferits i provocant la mort d’un home jove. No era la primera vegada que hi passava una cosa semblant i, per tant, la pregunta al ministre tampoc era atzarosa. El febrer del 2009 ja hi havia hagut una esllavissada que havia acabat en descarrilament, el maig del 2010 un altre despreniment havia provocat que s’hagués de tallar la via sense lamentar més estralls i el 2011 un altre descarrilament a la mateixa zona havia  comportat diversos ferits, entre ells el maquinista d’un comboi. 

La resposta del ministre valencià va ser escombrant cap a casa, i quan dic cap a casa no em refereixo al País Valencià, sinó al partit socialista: si ens aproven els pressupostos podrem planificar inversions a les vies de Rodalies de Catalunya. Molt bé, bravo. Diríem que és molt lleig aprofitar la desgràcia per fer anar l’aigua al seu molí si no fos que, com dèiem, la pregunta ja estava presentada i segurament la resposta ja estava formulada abans dels lamentables fets. També és cert que podria haver optat per guardar-se la propaganda per un altre dia.

Però bé, agafant-nos a la resposta del ministre, és garantia de res aprovar uns pressupostos a un govern espanyol per més promeses de millora que incorporin?  Amb els números a la mà, veurem que és paper mullat. L’any 2017, en matèria d’infraestructures, a Catalunya s’hi va executar un 81% del que s’hi havia pressupostat, sis punts menys que la mitjana de les comunitats autònomes i 37 punts per sota de Madrid. Si mirem les dades de l’any 2016, Adif-Alta Velocitat, Adif i Renfe tenien previst teòricament gastar-se 479 milions d’euros i finalment només en van acabar invertint 160,7. També podem trobar, fent una simple recerca, que entre els anys 2014 i 2016 Foment només va executar un 10% de les inversions promeses a Catalunya. De què serveix negociar i aprovar uns pressupostos estatals, doncs?

Lluny de contradir-la, el temps no ha fet més que donar la raó a aquella multitudinària manifestació barcelonina del desembre del 2007, la que deia “Som una  nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures” i que va esdevenir  una de les primeres grans protestes independentistes, anterior a la sentència de l’Estatut i a això que després se n’ha anomenat el procés. El model actual és sinònim de la  inseguretat jurídica dels pactes incomplerts i el sistema de planificació sense haver sortit mai del diàmetre de la M30 s’ha revelat nefast per als interessos de catalans i valencians. Ja ho diu la saviesa popular: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).