A finals de l’any passat es va estrenar a França amb força èxit i reconeixement la pel·lícula L’exchange des princesses, que va guanyar el Cesar a la millor pel·lícula estrangera, basada en una novel·la amb el mateix títol de Chantal Thomas, publicada l’any 2013. Novel·la i pel·lícula narren una història coneguda i real, però presentada aquí des de la vivència dramàtica sobretot dels seus personatges femenins. L’any 1721, per tal de frenar les aspiracions de Felip V —ja rei d’Espanya després de la victòria borbònica en la guerra de Sucessió— sobre territoris obtinguts per la corona francesa al tractat d’Utrecht, el llavors regent de França, Felip d’Orleans, planteja i fa triomfar una curiosa proposta pacificadora. Casarà la seva pròpia filla, Lluïsa-Isabel d’Orleans, amb Lluís, fill de Felip V i hereu de la corona d’Espanya que acabarà ocupant anys després com a Lluís I d’Espanya. I, a canvi, una filla de Felip V i Isabel Farnese, Maria Anna Victòria, es casarà amb l’hereu de la corona Francesa, Lluís, que per cert és el seu cosí que arribarà a rei com a Lluís XV de França. Aquest intercanvi de princeses, que la pel·lícula ens presenta d’una manera física, quan els camins d’una i altra entre Versalles i Madrid es creuen a l’illa dels faisans, només té un petit problema sense més importància: en aquell moment, quan fan l’intercanvi, Lluïsa Isabel d’Orleans té dotze anys i Maria Anna Victòria en té quatre. No tan greu si pensem que els seus promesos respectius tenien llavors quinze anys i onze.
La pel·lícula, sense cap participació espanyola, per cert, tot i que la meitat passa a Espanya, no té cap mena d’intencionalitat política. És més aviat la crònica de com la raó d’estat monàrquica utilitza unes persones, unes princeses, unes nenes, sense gens de respecte ni consideració, com si fossin peces d’escacs. L’operació d’intercanvi acaba com el rosari de l’aurora. No explico gaire més, perquè seria fer un spoiler, tot i que es pot llegir als llibres d’història. Només diré que en la cort espanyola de Felip V, presentada a la pel·lícula d’una manera cruel, com una casa de bojos, intransigents i indolents, la jove Lluïsa-Isabel d’Orleans —presentada a la pel·lícula com un personatge ben simpàtic— va ser absolutament destrossada com a persona: la historiografia espanyola la va batejar com la reina boja. Pel que fa a Maria Anna Victòria, acabaria sent reina de Portugal, després que l‘aventura francesa tampoc no quallés.
Ara, sent una pel·lícula més sobre sentiments i emocions que no pas sobre política, la sensació que tens a la sortida és que això de la monarquia ja era una institució grotesca i absurda al segle XVIII, que portava a la destrucció humana no tan sols dels súbdits, llagoters i intrigants a la cort, miserables i sotmesos més enllà de la cort, sinó de les mateixes persones de la casa reial, de les mateixes princeses (els reis tampoc no surten gaire ben parats). No és una pel·lícula contra la monarquia. No cal. Només explicant-te la història, real i reial, ja veus que això no va ni amb rodes, que no és compatible amb la visió del món de la Il·lustració que havia de venir i que ja s’estava forjant, encara menys amb els valors de la modernitat immediatament posterior. I no diguem amb els del nostre món contemporani, amb la concepció del món al segle XXI. Veient la pel·lícula entens encara més la Revolució francesa, que va arribar seixanta anys després. Perquè aquell món que es retrata de passada, aquella manera de fer i de decidir, aquell ús de les persones com a objectes, no té defensa possible, no té arguments que l’aguantin.
La casualitat va fer que veiés aquesta pel·lícula pràcticament els mateixos dies que van encolomar a la infanta Elionor d’Espanya —de tretze anys— aquella lectura pública a favor de la Constitució, llegint-ne l’article primer, allà on diu que la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària, davant de la mirada satisfeta de son pare, la vigilància nerviosa de la seva mare i l’aplaudiment llagoter de la versió actual de la cort. No sé per què, em va semblar que aquelles imatges que veia en aquell moment per televisió podrien haver servit perfectament d’epíleg a la pel·lícula L’exchange des princesses —titulada en espanyol Cambio de reinas, com si els volguessin donar alguns galons de més— que havia vist pocs dies abans. Una pel·lícula franco-belga, repeteixo, força recomanable, que d’una tacada ens retrata la cort de Felip V (i també la Cort francesa, però d’una altra manera) com un món absurd i grotesc i ens presenta la monarquia com una terrible màquina d’espatllar persones.
