Reines

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser serà veritat que Europa és el centre del món només per la indòmita i decisiva rellevància de les dones. O que els anglosaxons són la primera societat del món perquè Anglaterra es va formar i créixer especialment a l’ombra de dues grans reines, Elisabet i Victòria. Sí, podríem citar amb prudència les espanyoles Isabel la Catòlica o Isabel II; també podem recordar Na Cristina de Suècia, Caterina de Rússia o les monarques holandeses, però ser reina regnant sembla una cosa molt anglesa sobretot, com ens suggereixen des de l’emperadriu sense corona Indira Gandhi, Thatcher o fins i tot Freddie Mercury. I sense oblidar, tampoc, Lytton Strachey (1880-1932), el gran mestre del retrat, l’escriptor que va convertir la biografia en un exercici de gran exigència literària i de perspicaç anàlisi, una experiència útil per al lector, sobretot des d’un punt de vista íntim. De la vida humana precisament, de la naturalesa humana s’ha d’ocupar la biografia, més enllà de l’acumulació enciclopèdica de dades. No és necessari conèixer tots els detalls i xafardejos —que fascinaven Strachey— de la vida d’un personatge, només el que ens pot fer sentit. Una biografia no pot ser tampoc l’exaltació d’una personalitat perquè l’hagiografia mai no resulta creïble.

Irònic, irreverent, àcid, maliciós, descarat, curiós, mordaç, implacable, i sobretot partidari acèrrim del common sense, Strachey sembla sempre convincent quan fa elogis ja que tampoc no estalvia crítiques contundents. Turmentat pel sexe masculí, escèptic davant la bona societat que s’havia rabejat ni més ni menys que amb Wilde, Strachey continua el virtuosisme literari de Sainte-Beuve i vindica noves investigacions de Freud —el seu germà, el psicoanalista James Strachey en va ser traductor i principal introductor a la Gran Bretanya—. Després de la fama i l’èxit aconseguits amb Eminent Victorians (1918) van aparèixer Queen Victoria (1921) i Elizabeth and Essex: A Tragic History (1928) dues biografies on prova de comprendre i comprendre’s, de buscar-se a ell mateix, a partir sobretot dels homes i de les circumstàncies històriques que van envoltar les dues grans reines, dones atrapades per un destí reservat només als homes. Probablement, Strachey és, juntament amb Stefan Zweig, un dels grans biògrafs de la història perquè té la curiositat d’un home ofegat per un destí, per la por que vol dir viure’l. 

Victòria es deia Alexandrina i no era previst que arribés a ser reina d’Anglaterra. Strachey, fill de l’activa sufragista Jane M. Grant, troba curiós que la que va arribar a ser la dona més poderosa de tots els temps, contemplés, al final del seu regnat, els primers avenços del feminisme d’una manera tan negativa. Victòria és una reina inesperada, la noia romàntica que té poc de victoriana —una idea que va desenvolupar més tard Simon Schama— i que galanteja amb els primers ministres al seu servir, fins al punt que van arribar a anomenar-la senyora Melbourne quan Melbourne va ser cap de Govern, però que s’enamora, i de veritat, fins a la veneració, del seu cosí Albert, del qual no vol enamorar-se. En quedar vídua el 1861 comprèn que està sola i que potser la solitud és el destí de qualsevol ésser humà, fins i tot de la reina d’Anglaterra. I s’evadeix, acumulant malaltissament objectes de tota mena i reduint al mínim la seva activitat política. Aquest és el seu gran encert històric. No haver comès cap error i ser molt conscient de les seves limitacions.

Una cosa semblant pot dir-se de la reina Elisabet, que no té cap qualitat heroica i la història del seu regnat “perdura com a grandiosa lliçó per a melodramaturgs de la governança” segons Strachey. Té les qualitats pròpies precisament de l’heroi: “dissimulació, flexibilitat acomodatícia, indecisió, morositat dilatòria, parsimònia”. Elisabet s’assembla ben poc a Victòria però hi ha dos elements que comparteixen: la profunda solitud i el vincle entre el poder i el sexe. A Elisabet, a qui agraden molt els homes, sembla espantada pel coit i l’eludeix durant tota la vida, encara que això vulgui dir quedar-se sense hereu, debilitar-se com a monarca i l’extinció de la seva dinastia. Sí, a Elisabet li agrada molt el comte d’Essex, i a ell li agrada molt el poder, l’eròtica del poder. Essex s’agenolla als peus de la reina però conspira per derrocar-la. No són els problemes de la llibertat, del poder, en definitiva, els grans obstacles per a l’amor i el sexe?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves