La via Tardà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La darrera ocasió que vam fer l’Aneto havia caigut una nevada d’escàndol. I no és que el camí no fos evident, que no ho era, és que avançar era penós. I per si no fos suficient, hi havia boira, una boira que no et deixava veure-hi clar a un pam de la cara. La neu podia arribar fins a la cintura ens va advertir el guarda del Refugi de las Renclusa, sobretot dalt de la muntanya i va augurar que a les cotes altes, per damunt del Portilló, travessaríem una massa de neu de tanta espessor que cada pas seria sofert i l’ascensió molt exigent. Era normal dubtar si havíem escollit el millor dia. La primera controvèrsia es va produir al costat mateix de la Renclusa, el refugi tradicional de l’Aneto. Ens plantejàvem si era o no viable fer aquell dia l’ascens en aquelles condicions. Els més valents, a peu de Renclusa, exigien pujar. “Ens heu fet fer 300 quilòmetres per no-res?”, deien inquiets i gairebé indignats. Finalment vam prendre la decisió que ho provaríem i que a mesura que anéssim guanyant altitud ja decidiríem si podíem o no seguir o havíem de deixar-ho per un altre dia, conclusió que va ser seguida d’alguna protesta airada d’un parell de membres de l’equip, els més arrauxats.

Al principi van ser aquests dos intrèpids i abrandats rondinaires els que encapçalaven la marxa, i a bon ritme, mentre de tant en tant feien befa dels dubtes inicials de la resta. El sol encara es deixava veure i l’amenaçadora boira feia acte de presencial puntual, però com el Guadiana, de sobte, desapareixia per tot seguit, a cada revolt, obrir-se una finestra al cel. Poc havia de durar aquesta bonança. A mitja ascensió les condicions es van anar endurint i la boira es va fer tan densa, per moments, que només algú amb el cap fred i un bon sentit de l’orientació podia saber on tenia el nord i no desorientar-se. Vist que la previsió era de bon temps, malgrat la boira, no patíem per cap tempesta. I el fred no glaçava. Així que vam continuar pujant, lentament però sense perdre el pas. A poc a poc, els que es mostraven més aguerrits a la Renclusa anaven deixant pas a l’hora d’obrir traça. I si al principi havien fet de locomotora en aquell punt van anar endarrerint la posició, cap al furgó de cua, tancant la comitiva.

I efectivament va arribar un moment que la nevada era de prop d’un metre, un metre de neu verge endureix molt l’ascensió. Aquí va ser on la veu de l’experiència, prudent a la Renclusa, va prendre el lideratge sense fer escarafalls. Un homenot de metre vuitanta, un corpulent veterà, amb uns quants cabells blancs i un mostatxo més blanc encara. Tenaç, constant, aquell home cepat, amb ulleres que li queien per sota de les parpelles, va conduir el grup fins a dalt el cim. En arribar al vertiginós pas de Mahoma —la llegenda diu que és el pas estret (com el fil d’una simitarra) que barra la porta del paradís i que només superen els justos— els esperits impetuosos de la Renclusa van dubtar davant el tenebrós abisme que s’obria als seus peus. Aleshores, novament el veterà del mostatxo blanc i galtes enrogides, generós, sense rancúnia, va estendre la mà i els va ajudar a salvar l’últim escull fins al cim.

L’anècdota m’ha fet pensar en aquest cornellanenc que durant mesos s’ha endut el gruix dels pals d’aquesta selva en què, per moments, s’havia convertit l’independentisme i que afortunadament avui anem superant. Però, per veure-hi en la boira, abans ha calgut que alguns, especialment un infatigable i inveterat cornellanenc, obrissin traça i anessin desbrossant el camí, que és el camí per on acabarà transitant —de fet, ja ho està fent— el gruix de l’independentisme. Qui obria traça, amb tossuderia i determinació i de vegades neguitejant propis i estranys, s’ha endut tota mena d’esgarrinxades i un desgast considerable mentre, en solitari, desbrossava el camí. I efectivament ha obert traça i ha dibuixat el camí que ara observa tothom amb més nitidesa (l’únic camí que s’albira avui) per on ara transitarà la gernació, fins i tot molts d’aquells que encara el blasmen i que perduts en la boira descarregaven la seva impotència en les amples espatlles del meu amic Joan, un home tan cabut com honrat, un dels grans. És ell que ara ens espera somrient al final del camí, en la clariana, fitant l’horitzó, amable i coratjós com sempre, més tossut que mai, en pau d’esperit, amb els braços oberts, generós, humil en l’actitud i terriblement ambiciós en l’objectiu, disposat a reprendre el pas, sense retrets i a seguir avançant fins a fer el cim.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista