Bon dia, per dir alguna cosa...
El meu nom és Iñaki i, per raons de seguretat, em veig obligat a obviar el meu cognom. Ningú no pot saber mai què m’està passant pel cap, ni si la meua voluntat trontolla o si estic a punt d’ensorrar-me com un castell de naips. Un castell aparentment perfecte però que, de sobte, es desfà i fa caure per terra l’as, el rei, la resta de trumfos i les cartes sense valor. Jo soc d’aquestes últimes, em pense, de les que més mal se solen fer en caure.
Escric des del txabolo que ocupe de fa més de cinc mesos en una presó solitària. Txabolo és com anomenen els presos en argot la cel·la, però jo ho sé per haver vist alguna sèrie de televisió de temàtica carcerària, ja que ací no hi ha cap empresonat més. No hi ha ningú amb qui puga fer confidències, passar-me alguna noteta pel carro, jugar a escacs —Déu ens en guard de matar el rei— o, simplement, enraonar de tot i de res. Estic a soles. Sol completament. Sol d’una solitud que és, com si diguérem, una segona presó.
Hi ha qui diu que em tornaré boig. Que això de córrer compulsivament per un pati de tot just uns metres de llargària és una manera d’expressar que el cervell està prop de dir “prou”. També comence a tenir problemes de vista perquè ací tot és del mateix color i la meua mirada, abans poblada de palaus i actes protocol·laris, ara no veu més que una paret grisa, de maons grisos, que a penes deixa passar un horitzó gris.
Tot és gris, sí, tot té gust de plàstic. I tot està amarat del mateix silenci. Només puc sentir la remor de les meues passes fent voltes pel pati com un animal engabiat i la conversa mínima dels carcellers —perdó, funcionaris de presó— que m’atenen. Els he demanat que, per favor, em parlen però, ves per on, tenen por.
No sóc l’únic que pateix aquest drama, però. A aquest país, que podem anomenar Sefarad per despistar, hi ha milers i milers de presos en aïllament en condicions molt pitjors que la meua, però la premsa només parla de mi perquè —cal confessar-ho— he estat algú molt important. La meua vida ha sigut com una mena de novel·la medieval: em vaig fer un nom al camp de batalla, vaig guanyar tornejos i, finalment, la princesa es va enamorar de mi. Ara, però, sé què passa en acabar els contes i que no sempre és allò de ser feliços i menjar anissos.
La meua situació és injusta. Sobiranament —perdoneu-me l’acudit— injusta. Estic ací tancat en un forat solitari perquè diuen que vaig aprofitar la meua relació familiar d’alt nivell, i quan dic “alt nivell” vull dir “altíssim nivell”, per enriquir-me. No és que no fóra ric ja, sabeu?, però és que hi ha certes coses que, quan comencen, no pots parar.
El cas és que, per seguretat, tinc un doble càstig en un país on la justícia sembla acarnissar-se només amb els últims de l’escalafó. Ni que siga l’últim de l’escalafó nobiliari. Per això, damunt he d’aguantar que alguns bocamolls s’atrevisquen a dir que, de tancat a presó, nanai de la Xina, que sóc un home lliure, i que segurament estaré vivint la vida a costa de l’erari públic en algun poble perdut dels Alps o un paradís. Un paradís de debò, no fiscal. O fiscal i de debò, que ja no ho sé.
Des del meu txabolo, sincerament, no entenc aquesta desconfiança. Bé és cert que vivim en un país on, quaranta anys després, encara hi ha un mausoleu en homenatge a un dictador feixista que, per cert, em va contar el meu sogre que va ser el qui va col·locar-lo a... Ei! Potser me n’estic anant de la llengua. Que a la millor és per això que em tenen ací, sol com un mussol.
El cas, deia, és que vivim en un país amb càrrecs del Ministeri de l’Interior indultats després de ser condemnats per terrorisme d’Estat; amb un partit de govern no sé quants anys i que ara té tota la cúpula empresonada o imputada; amb un excomissari de policia que pactava amb els polítics la destrucció de proves; amb un excomissari de policia torturador que rep l’homenatge dels agents; amb gent acusada de terrorisme per escriure cançons, fer una obra amb titelles o manifestar-se i altres que no ho són malgrat tenir un arsenal d’armes a casa; amb dirigents triats democràticament a la presó per les seues idees polítiques; amb els tribunals al servei de la banca...
Podria seguir, i seguir, i seguir, però... per a què? Sabeu tan bé com jo que aquesta carta no anirà enlloc. Algú la cremarà mentre faig voltes pel pati com un ninot enfollit i els dies passen tots iguals. I tornaré al txabolo, i algun dia eixiré, i tornaré a casa, i tot passarà, i res no canviarà perquè, des d’aquesta cel·la, si veig alguna cosa clara, és que no sé si Sefarad és un país “un, gran i lliure” però, de ben segur, és immutable i ja no el canviarà ni la santa mare que el va parir.
