Importància de les europees

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Carles Puigdemont ha fet pública una proposta de concórrer a les eleccions europees com a número 2 en una llista encapçalada per Oriol Junqueras, i que també podria incloure Anna Gabriel al número 3. Falta veure quin recorregut té aquesta proposta, però d’entrada, i tal com està el pati de l’independentisme català (dividit, enfrontat, fracturat, centrifugat i tot el que vostès vulguin) sembla no una improvisació, però sí una maniobra que s’ha de llegir des de la rivalitat entre els partits en disputa per l’hegemonia d’aquest espai polític. És una idea que podria tenir sentit com a declaració de principis davant de la UE i de les institucions europees, a condició que la cohesió entre els agents implicats fos mínimament sòlida. I que obliga, en tot cas, a recordar la importància de les europees, unes eleccions que tradicionalment s’han vist com a simbòliques o, en el millor dels casos, com un baròmetre d’intenció de vot amb vista a d’altres comicis considerats més rellevants, o com un laboratori per fer-hi experiments, tant els partits polítics com els mateixos votants. Aquesta magra consideració de la política europea, i de la influència que té en la nostra vida com a ciutadans és un error que és necessari començar a corregir.

El procés català, i la seva actual etapa amb presos i exiliats polítics, hauria d’haver servit perquè revisem alguns dels prejudicis heretats del postfranquisme. També amb relació a la política i les institucions europees i la seva suposada inutilitat. Són molts els que s’han queixat en algun moment, o es lamenten encara, del fet que la UE hauria mirat impassible i sense moure un dit com l’Estat espanyol travessava totes les línies vermelles de la democràcia i l’Estat de dret per salvaguardar la seva unitat territorial de l’envestida del secessionisme, que el nacionalisme espanyol sempre ha tractat molt més com una amenaça de caràcter quasi bèl·lic que no com un problema polític. I aquesta lamentació té una part de raó, però no tota.

Per començar, hi ha motius per pensar que l’existència de la UE ha impedit que l’ús de la violència per part de l’Estat espanyol en aquest conflicte no hagi anat més enllà de la que es va desplegar l’1-O, que va ser d’una gravetat extrema, però no va ser letal. Dit d’una altra manera, la mera pertinença de l’Estat espanyol a la UE (que, no ho oblidem, té la seva primera raó de ser en el fet de constituir-se com un espai de pau) va dissuadir els poders espanyols de fer servir un grau de violència més elevat que el de les porres i els escuts, de la mateixa manera que una telefonada de Merkel sembla que va induir Rajoy a aturar els cops de la policia contra els votants a mitja jornada del referèndum. Igualment, Rajoy i Soraya van anunciar, en aprovar-se al Senat l’aplicació del 155, que es convocarien eleccions a Catalunya “quan la situació s’hagués estabilitzat”, una previsió absolutament difusa que de sobte va canviar a una convocatòria a corre-cuita pel 21 de desembre de l’any passat, tot indica que per ordre de la jerarquia europea. I també convé recordar que, després de tres intents d’investir president de la Generalitat de Catalunya frustrats pel jutge Llarena (incloent-hi el cas al·lucinant de Jordi Turull, detingut i posat en presó preventiva en el lapse entre la primera i la segona sessió de la seva investidura), Jean-Claude Juncker va declarar que era urgent que Catalunya i Espanya dialoguessin. Al cap de pocs dies, Puigdemont va designar successor Quim Torra (en qui ningú havia pensat fins aquell moment) i, curiosament una altra vegada, l’Estat espanyol no va posar obstacles a la seva investidura (en el sentit que no el va fer empresonar, tot i que ningú li va estalviar una onada d’insults que el tractaven de supremacista i de nazi).

En resum, sembla que la UE sí que ha intervingut en el conflicte entre Catalunya i Espanya. No ho ha fet potser com hauríem desitjat, i sí d’una manera potser massa discreta i puntual, quan als seus dirigents els ha semblat que la situació podia degradar-se fins a un extrem ja irreversible. Però convindrem que, si tot això que hem dit és així, Europa hauria evitat com a mínim que l’Estat espanyol arribés a consumar una definitiva implosió democràtica que inevitablement hauria arrossegat el conjunt de la UE. Una UE que, mentre els partits independentistes sospesen i diluciden la proposta de Puigdemont, s’enfronta a l’auge de l’extrema dreta, al trencaclosques sagnant de la política migratòria, a la insurrecció de la Itàlia de Salvini i al sotrac brutal del Brexit, agafada a un eix francoalemany que aviat haurem de veure com continua sense Merkel. Ara que no ve tant de gust ser-ho, segurament és el moment de ser més europeistes que mai.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).