Una setmana ha estat suficient per desmantellar, una vegada més, el pressuposat prestigi del Tribunal Suprem espanyol, aquesta destil·lació poc amable de les essències ibèriques més transcendentals. I ho és malgrat la bondat i professionalitat d’alguns dels seus membres, segrestats pel conjunt de bàrbars poc senzills, a la manera trista de Gabriel Celaya, que conforma, en general, la classe-casta-banda-junta fallera dels polítics de la Transició, és a dir, populars, socialistes i, recentment, millenials de la nova política. I també empresaris, sindicalistes, banquers, policies, espies i gent que no té manies, com demostrà Serrat en la foto vella, d’un temps i d’un país, on ningú no es mou i tothom es reconeix i s’identifica.
Una llarga cursa que travessa sense miracles els rius secs del canvi climàtic i que també encapçalen els jutges, en especial els del Suprem. Tots rumb a la mateixa terra promesa de sempre, el règim de la Transició, que, segons Sánchez, és intocable i on els vora 600 morts, 60 d’ells directament per la policia, son víctimes menors, això mateix, en trànsit al purgatori de la història en minúscula i mer sediment o adob allà on s’aixeca el gran Edifici Espanya, que, tot i ser metàfora, s’assembla molt a aquest altre edifici Espanya de la plaça ídem al centre d’ídem: gris, laberíntic, buit, piramidal i que canvia sovint de mans d’inversors diferents.
I així ens passa com a Sísif, que cada setmana som convocats a inaugurar l’Edifici Espanya, amb tota mena de bisbes togats i jutges en sotana, beneint i donant la comunió, que són uns canapès molts fins que deixen amb fam, però que diuen que sacien l’ànima. O condemnant, és clar, els submons d’Estremera, Soto del Real o Lledoners, que totes són presons i estan fetes de la mateixa pedra i acer malgrat les opinions enginyeroperiodístiques de l’Espanya castellana. I és que la fe per la Transició no admet apostasia i la cosa no va de legalitats, sinó de fidelitats, de creença, del bé comú. I d’una lògica tan impúdica, tan escrupolosament depilada, que finalment ens enlluerna.
És ben conegut que els partits polítics conformen el Congrés i el Senat, des d’on es nomenen els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem. També del Tribunal Constitucional, que és com la vaticana Congregació per a la Doctrina de la Fe si les dues anteriors instàncies fallen. El president del CGPJ, i per extensió del Suprem, sol ser algú de molta confiança i és que no tots estan indicats per ser capatàs de terratinent. El d’ara es diu Carlos Lesmes, qui va ser director general de Relacions amb l’Administració, entre 2000 i 2005, amb el Partit Popular de José María Aznar. És a dir, Déu en la terra i que després de tornar al cel per propulsió abdominal ha enviat el seu fill per redimir l’Edifici, que no edifici, Espanya. Això sí, amb un aparent pecat original: obtindre postgraus sense haver anat a classe ni presentat cap treball. Tot amb el beneplàcit, ego te absolvo, del Suprem de Lesmes. Qui és ell, simple mortal, per contradir els designis de Déu? A més, si el fill de Déu té prou poders per multiplicar els pans i els peixos sense cap control sanitari i sense que això siga considerat una il·legal vaga a la japonesa, per què no podria aconseguir quatre excel·lents en assignatures d’administració local sense xafar l’aula?
Espanya és a la Transició com el Pare, el Fill i l’Esperit Sant ho són a la Creu. Indivisible, intangible i eterna. Però amb enemics. Bascos i catalans, sobretot. Al Suprem els heretges es cuinen a la brasa d’instruccions judicials inversemblants. Hi ha sumaris que voldrien ser sumaríssims, la vella tradició literària tan hispànica i tan rica en rebel·lions, sedicions, terrorisme, subversions i altres trames suades d’aixella que no convencen països com Alemanya, Bèlgica o Suïssa. Rilke mai no hauria enviat a Llarena les seues cartes a un jove escriptor. Hi ha pèrdues de temps especialment innecessàries. Com ara les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, que recentment ha condemnat Espanya, en particular l’Audiència Nacional i el Suprem, per la manca de “parcialitat” en la condemna a Arnaldo Otegi i quatre dirigents més de l’esquerra abertzale pel cas Bateragune. Allà on, el 2009, l’elit judicial espanyola veia terrorisme, Europa percep l’esforç per superar ETA i acabar la violència. Tal com ha passat, fil per randa. Llàstima que la pèssima lírica haja permès que Otegi passara 6 anys i mig en presó per una sentència manifestament injusta.
I ara què? Quina és la conseqüència Suprem endins? Casado és nou màster en absolucions exprés i els polítics catalans fermenten entre reixes. Mentre, els ciutadans paguen les comissions per les hipoteques i ho continuarien fent per les clàusules terra si és que Europa no haguera vingut a dir el contrari. Tot per obra de banquers i jutges i polítics de bona fe i mà dreta forta. La que cal per aixecar ferm l’Edifici Espanya. Queden convidats a la pròxima inauguració.
