L'edifici Espanya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 Una setmana ha estat suficient per desmantellar, una vegada més, el pressuposat prestigi del Tribunal Suprem espanyol, aquesta destil·lació poc amable de les essències ibèriques més transcendentals. I ho és malgrat la bondat i professionalitat d’alguns dels seus membres, segrestats pel conjunt de bàrbars poc senzills, a la manera trista de Gabriel Celaya, que conforma, en general, la classe-casta-banda-junta fallera dels polítics de la Transició, és a dir, populars, socialistes i, recentment, millenials de la nova política. I també empresaris, sindicalistes, banquers, policies, espies i gent que no té manies, com demostrà Serrat en la foto vella, d’un temps i d’un país, on ningú no es mou i tothom es reconeix i s’identifica.

Una llarga cursa que travessa sense miracles els rius secs del canvi climàtic i que també encapçalen els jutges, en especial els del Suprem. Tots rumb a la mateixa terra promesa de sempre, el règim de la Transició, que, segons Sánchez, és intocable i on els vora 600 morts, 60 d’ells directament per la policia, son víctimes menors, això mateix, en trànsit al purgatori de la història en minúscula i mer sediment o adob allà on s’aixeca el gran Edifici Espanya, que, tot i ser metàfora, s’assembla molt a aquest altre edifici Espanya de la plaça ídem al centre d’ídem: gris, laberíntic, buit, piramidal i que canvia sovint de mans d’inversors diferents.

I així ens passa com a Sísif, que cada setmana som convocats a inaugurar l’Edifici Espanya, amb tota mena de bisbes togats i jutges en sotana, beneint i donant la comunió, que són uns canapès molts fins que deixen amb fam, però que diuen que sacien l’ànima. O condemnant, és clar, els submons d’Estremera, Soto del Real o Lledoners, que totes són presons i estan fetes de la mateixa pedra i acer malgrat les opinions enginyeroperiodístiques de l’Espanya castellana. I és que la fe per la Transició no admet apostasia i la cosa no va de legalitats, sinó de fidelitats, de creença, del bé comú. I d’una lògica tan impúdica, tan escrupolosament depilada, que finalment ens enlluerna.

És ben conegut que els partits polítics conformen el Congrés i el Senat, des d’on es nomenen els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem. També del Tribunal Constitucional, que és com la vaticana Congregació per a la Doctrina de la Fe si les dues anteriors instàncies fallen. El president del CGPJ, i per extensió del Suprem, sol ser algú de molta confiança i és que no tots estan indicats per ser capatàs de terratinent. El d’ara es diu Carlos Lesmes, qui va ser director general de Relacions amb l’Administració, entre 2000 i 2005, amb el Partit Popular de José María Aznar. És a dir, Déu en la terra i que després de tornar al cel per propulsió abdominal ha enviat el seu fill per redimir l’Edifici, que no edifici, Espanya. Això sí, amb un aparent pecat original: obtindre postgraus sense haver anat a classe ni presentat cap treball. Tot amb el beneplàcit, ego te absolvo, del Suprem de Lesmes. Qui és ell, simple mortal, per contradir els designis de Déu? A més, si el fill de Déu té prou poders per multiplicar els pans i els peixos sense cap control sanitari i sense que això siga considerat una il·legal vaga a la japonesa, per què no podria aconseguir quatre excel·lents en assignatures d’administració local sense xafar l’aula?

Espanya és a la Transició com el Pare, el Fill i l’Esperit Sant ho són a la Creu. Indivisible, intangible i eterna. Però amb enemics. Bascos i catalans, sobretot. Al Suprem els heretges es cuinen a la brasa d’instruccions judicials inversemblants. Hi ha sumaris que voldrien ser sumaríssims, la vella tradició literària tan hispànica i tan rica en rebel·lions, sedicions, terrorisme, subversions i altres trames suades d’aixella que no convencen països com Alemanya, Bèlgica o Suïssa. Rilke mai no hauria enviat a Llarena les seues cartes a un jove escriptor. Hi ha pèrdues de temps especialment innecessàries. Com ara  les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, que recentment ha condemnat Espanya, en particular l’Audiència Nacional i el Suprem, per la manca de “parcialitat” en la condemna a Arnaldo Otegi i quatre dirigents més de l’esquerra abertzale pel cas Bateragune. Allà on, el 2009, l’elit judicial espanyola veia terrorisme, Europa percep l’esforç per superar ETA i acabar la violència. Tal com ha passat, fil per randa. Llàstima que la pèssima lírica haja permès que Otegi passara 6 anys i mig en presó per una sentència manifestament injusta.

I ara què? Quina és la conseqüència Suprem endins? Casado és nou màster en absolucions exprés i els polítics catalans fermenten entre reixes. Mentre, els ciutadans paguen les comissions per les hipoteques i ho continuarien fent per les clàusules terra si és que Europa no haguera vingut a dir el contrari. Tot per obra de banquers i jutges i polítics de bona fe i mà dreta forta. La que cal per aixecar ferm l’Edifici Espanya. Queden convidats a la pròxima inauguració.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.