Als venedors de fum

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha gent que es pensa que ha descobert ves a saber què. Llegeixen, per exemple, una novel·la de Dan Brown i imaginen que embolicar per fer fort és fàcil, però no, per fabular, per fascinar el lector amb una superxeria cal alguna cosa més que tenir-ne ganes. Fa temps algú va pretendre haver descobert ocultes relacions entre Leonardo i Catalunya. Unes relacions fantasioses que no feien sinó ridiculitzar la cultura catalana i els anhels de Catalunya per recuperar la seva veritable història nacional. Aprofitant un buit documental entre setembre de 1481 i abril de 1483 de la vida del gran artista toscà se’l va voler omplir amb una hipòtesi d’aventura catalana, imaginar que Da Vinci estava amagat a casa nostra realitzant activitats secretes. No tenir documentació històrica sobre un personatge històric vol dir exactament això: que no en tenim.

Algú va voler veure en L’Anunciació de Da Vinci (ca. 1472-1475) la representació, en el paisatge central del fons de l’obra, la ciutat i el port de Barcelona. M’ho vaig estar mirant amb calma. Encara que amb molt bona voluntat algú vulgui reconèixer una idealització de la capital de Catalunya —ja m’hauria agradat—, amb Montjuïc i Montserrat ben a tocar, la veritat és que no és més que un paisatge inventat sense referent real. Hi ha moltes més muntanyes que només dos en aquesta ciutat portuària que va voler representar Da Vinci. S’assemblaria, potser, a Barcelona si no fos perquè també s’assembla a d’altres ciutats portuàries de l’època com Lisboa, Gènova, Nàpols... Amb tot, hi hauria una mínima, petitíssima possibilitat que la imatge fos una barreja entre Barcelona i un somni? Doncs no. Perquè durant tota la vida de Leonardo Barcelona va estar-se sense port. Tampoc no és convincent que el cognom Da Vinci tingui res a veure amb el cognom català Vinçà com s’ha defensat. S’assembla tant a aquest cognom com a la infinitat d’altres cognoms d’altres tantes llengües romàniques amb l’arrel vinc-. És una semblança, res més que això. Personalment conec un Martin Riker que no té res a veure amb el meu mestre Martí de Riquer. Jugar per jugar al joc de les semblances és un joc que pot resultar divertit mentre se sàpiga que és un simple joc, una broma: els nens ho fan diàriament mirant el pas dels núvols i imaginant quina forma significativa semblen evocar. Però per molt divertit que sigui, no és de cap manera seriós. No és veritat tampoc, com s’ha dit també, que l’escut de Catalunya tingui res a veure amb el de la família Da Vinci. Sobretot perquè Catalunya no tenia escut a la fi del segle XV. Les famoses Quatre Barres eren només el senyal reial, el del Casal de Barcelona i de tot els regnes que en depenien, en aquell temps, com sovint es recorda i com va estudiar el tristament desaparegut Pere Anguera en el seu llibre Les Quatre barres. De bandera històrica a Senyera nacional. El que sí que cal admetre és que, efectivament, al Sant Jeroni de Da Vinci, la muntanya que hi ha sembla Montserrat. Però també qualsevol altre massís d’erosió marina. Res no identifica Montserrat al quadre. I la simbologia i les identificacions de la pintura de Leonardo potser poden ser fosques o difícils però mai ambigües. Si fos Montserrat hi hauria més indicis que una simple i vaga semblança.

Diguem, finalment, que res té a veure el somriure de la imatge romànica del segle XII de la Mare de Déu de Montserrat amb el famós i enigmàtic somriure de La Gioconda. Aquesta és la més atrevida de les especulacions que circulen. Qualsevol pot comparar el somriure de la imatge de la Mare de Déu catalana amb altres imatges romàniques d’aquesta mateixa època i hi trobarà innombrables  semblances. Els convido a fer-ho perquè internet ho permet amb certa facilitat. El somriure de La Gioconda és una altra cosa. És tres-cents anys posterior, i realitzada per un pintor excepcional anomenat Leonardo, un dels més grans creadors de tots els temps. Cal guardar les proporcions i mantenir el respecte. No. No barregin per a res l’esotèric en tot això ni pensin per un moment en el cuento de les verges negres, la nigromància, l’alquímia i tota la parafernàlia que sol acompanyar-les. Està científicament demostrat que la Mare de Déu de Montserrat era del color blanc de plom, com va demostrar un estudi de 2001. L’oxidació del plom utilitzat en la pintura de l’estàtua, l’encens i el fum de les espelmes són els únics responsables de la negritud de la Mare de Déu. El fum, fum, fum.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves