El primer que li exigiríeu a una persona nominada o elegida per exercir un càrrec rellevant en qualsevol vessant de la cultura és que sàpiga en quina cultura desenvoluparà la seva feina. Si, a més, coneix passablement els seus problemes específics, ja no heu d’aspirar a res més, no sia cosa que la vostra ambició sigui considerada excessiva i insolent. Però si la persona en qüestió almenys sap en quin territori es mou, ja haureu fet una primera passa que us convertirà en l’enveja de molts.
És llastimós haver de recordar obvietats com aquesta, però no és res d’anormal al nostre país, durament castigat per unes polítiques culturals dissenyades i desplegades sovint per individus objectivament ineptes, triats per equilibrar els repartiments de càrrecs entre diferents partits d’una coalició o diferents famílies d’un mateix partit.
Els errors en els nomenaments per a manejar els pressupostos culturals a la comunitat IB han malgastat una legislatura que hauria pogut donar fruits aprofitables, ja que la pilota electoral havia caigut de la part del que, tan sols per entendre’ns —i no per definir— en diríem les esquerres. La conselleria del ram, del Govern de les Illes Balears, es va confiar a Més (o sia, els econacionalistes del PSM + Esquerra Unida). Es donava continuïtat, així, a una tradició que havia propiciat el nomenament de Damià Pons com a conseller de Cultura del dit I Pacte de Progrés. Va ser l’època en què les coses cobraren sentit. Doncs aquesta vegada, els seus mateixos varen haver de nomenar dues conselleres en poc temps; i, davant del caos assolit, una tercera, Fanny Tur, que ha maldat per reconduir la situació en allò que encara presentava possibilitat de rescat.
Al Consell Insular de Mallorca, la cultura va ser encarregada al PSOE (i l’autopista a Més). No es pot dir que el PSOE no tingui experiència en aquesta mena d’afers, però sí que podríem piadosament afirmar que aquesta legislatura no ha tingut sort. Allò que es demana des dels àmbits culturals de qualsevol comunitat o municipi, és a dir, que la cultura sigui gestionada per persones amb coneixement i experiència en aquest camp, no ha estat tingut en compte pels socialistes. Així, moltes coses han sortit malament, tantes i de tant d’embalum, que seria arriscat parlar de coincidències o de casualitats. En la relació de desbarats que s’han comès, hi apareix un comú denominador: la manca de coneixement del territori en què cal desenvolupar l’acció cultural. Senzillament, passa que qui no està acostumar a anar a missa, al portal s’agenolla. També pot succeir que ni senti campanes.
Aquests dies, la llastimosa realitat d’un PSOE amb un inventari ben poblat d’insuficiències en la gestió de polítiques culturals al nostre país, s’ha imposat de forma cridanera. L’Arabalears posava en relleu que la direcció del Teatre Principal de Palma, el més important de la comunitat —i depenent del CIM—, ha retallat en un 35 % les hores d’estrena en català. La negativa per part del director, el senyor Carlos Forteza, ha estat a l’origen de la confirmació de la denúncia periodística, que ha convidat una vegada més a la reflexió sobre l’escassa atenció que es presta a l’obligatorietat estatutària de les institucions en la normalització lingüística. El senyor Carlos Forteza es defensa dient que dissenyar la programació “considerant l’idioma seria reduccionista”, i que “és molt delicat voler traslladar el tema de la llengua a un entorn artístic”.
El senyor Carlos Forteza sembla voler portar la qüestió al terreny de la llengua quan, en realitat, és un tema de cultura, de pertinença i d’identificació amb una cultura que abasta un espai no interromput per fronteres administratives, per límits autonòmics. El problema no és en quina llengua programa el Principal, sinó des d’on programa. I aquí és on el PSIB(?)-PSOE ha tingut sempre molts de problemes, per més que la presidenta Armengol i una part de la militància se saben perfectament situar en el mapa. Si el senyor Carlos Forteza hagués situat el Teatre Principal en el lloc que li correspon en aquest mapa, no s’hauria deixat extraviar pels jardins de la llengua.
Però el seu cas no és únic. Des de les actituds més folkloritzants i localistes fins a la desimboltura més cosmopolita, hi ha una bona partida d’exemples: gestors culturals, directors generals o assessors àulics que ens fan perdre una legislatura i una altra, impedint així el creixement normal de la societat illenca. Un Pla de Cultura impulsat per la consellera Tur i coordinat per Berta Sureda, i que sembla que ha de veure aviat la llum, serà l’exposició de les necessitats i l’expressió de la més bona voluntat: però al final són les persones les que fan camí o l’afollen.
