Som el 80%

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Òmnium Cultural acaba d’impulsar un manifest amb el títol “Som el 80%” que en poques hores ha sumat desenes de milers d’adhesions, comptant entre els signants inicials a personalitats vinculades a espais polítics molt diversos: des de l’entorn de la CUP fins al socialisme, passant per ERC, l’entorn postconvergent i els comuns. També s’hi inclouen molts noms sense implicació política però amb una gran projecció social.

El lema s’inspira en el “we are the 99%”, emprat pel moviment Occupy nord-americà, que durant l’estiu del 2011 va ser especialment actiu denunciant l’acumulació del poder en mans d’una part molt petita de la població i la desigualtat social i econòmica que això comporta. El motor de “we are the 99%” era la convicció que en democràcia la voluntat popular ha de tenir un valor més elevat que els designis i els interessos de les elits. Això, que potser a priori hauria de ser una obvietat, va quedar especialment en entredit arran de la crisi esclatada entre 2007 i 2008 i la consegüent sensació d’haver perdut les regnes del propi futur.

A Catalunya, ara mateix, hi impera també l’arbitrarietat d’uns poders que són aliens a la voluntat d’una part molt majoritària de la ciutadania. El desenllaç dels fets de la tardor passada han evidenciat, de nou, les tenalles que limiten el poder de decisió dels catalans sobre el seu avenir i la repressió abans i després del referèndum de l’1 d’octubre ha mostrat clarament que els drets més fonamentals -com ara les llibertats de reunió, expressió, associació o sufragi- estan en perill a casa nostra si xoquen amb els interessos del règim i la seva oligarquia.

L’Estat espanyol, a través dels seus altaveus mediàtics i de les declaracions dels seus representants polítics, ha utilitzat l’excusa d’una suposada fractura social a Catalunya per legitimar la seva intervenció matussera i antidemocràtica. Així, la justificació de totes les seves barrabassades al final rau en la preservació de la pau social, reprimint el debat polític pel bé d’una societat menor d’edat embardissada en batalles tribals. La realitat, però, és ben diferent, i d’aquí la necessitat d’un manifest amb aquest lema.

Si ens mirem les dades hi trobarem que, segons una enquesta publicada a La Vanguardia el passat mes de juny, un 80% dels catalans estan a favor de l’alliberament dels presos polítics catalans. El debat estèril sobre els llaços grocs i l’ocupació de la via pública volia reduir aquest assumpte a l’enfrontament entre dos sectors radicalitzats, quan la realitat és que una àmplia majoria dels ciutadans considera que hi ha persones empresonades de manera injusta i arbitrària per haver volgut exercir el dret a l’autodeterminació. Un dret que, si seguim amb les enquestes, té un suport generalitzat en la societat catalana, voti en el sentit que voti. Així, a finals de març de l’any passat, el CEO recollia que un 75% dels enquestats votaria en un referèndum unilateral d’independència, com bé podria haver passat ara fa poc més d’un any si la normalitat de la jornada electoral no s’hagués adulterat amb violència policial i persecució judicial. Però no cal anar tants mesos enrere. Fa pocs dies, El Periódico de Catalunya publicava un sondeig que explicitava que el 80% dels ciutadans són partidaris del “dret a decidir” i que un 70% creuen que el plet actual s’ha de solucionar amb un referèndum.

La via d’Òmnium posa de manifest tot això que dèiem, que no és una part de la societat contra l’altra, que no és un enfrontament caïnita entre bàndols, sinó que es tracta d’una gran majoria volent dotar-se de veu i de poder de decisió. De fet, ha estat amb aquest discurs, el de donar veu a tothom, tot contraposant-lo amb l’autoritarisme censor de l’Estat, que l’independentisme ha tingut un creixement espectacular durant aquests darrers anys. Només així serà possible generar una nova oportunitat com la que es va escapar, malauradament, ara fa un any.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).