Imitar els mestres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Començar de nou és difícil de veritat. És el que li va passar a la literatura europea de l’Alta Edat Mitjana, que va haver d’espavilar-se pràcticament sense el mestratge de la tradició, sense gaires models, sense referències explícites que marquessin el camí en la boira. Aquells homes —i dones— medievals de les lletres no és que fossin originals, és que només podien ser això, és que no tenien gaire on tenir el peu ferm si no era a camp a través. A tot estirar els quedava una mica de la poesia d’Ovidi, Virgili, Horaci, Lucà, poca cosa. Estaven obligats a ser nous. I no fou fins a la lenta recuperació de les lletres romanes del segle XII que la tradició va tornar a ser la serena mestra de la composició literària. Els feudals van elaborar signes distintius per singularitzar-se en el poder. Esdevingueren mecenes promovent formes literàries i artístiques que reflectissin les aspiracions de la cavalleria. Així neix la novel·la, el roman o romanç. Una nova forma de narrativa —en vers o en prosa— que té predilecció per dos temes. Per una banda, la crònica contemporània, medieval, i per l’altra, els romans antics que parlen de la guerra de Troia, de Tebes, d’Enees. És quan sorgeix l’anacronisme com a fenomen. El món medieval té una completa indiferència i despreocupació arqueològica per tot el que és històricament anterior. És més: el món de Grècia i Roma només s’entén des d’aquesta manera de llegir el passat dels medievals: l’anacronisme —cal preguntar-se si no fan totes les èpoques el mateix—. L’Edat Mitjana mitjana promou l’anacronisme perquè creu que en la vida tot es trasllada, perquè el present sempre s’assembla al passat. És la noció de la translatio.

La translatio pressuposa que durant la història hi ha hagut moments decisius de la història en els quals hi ha hagut formes de poder i de cultura, de civilització que ben bé no han desaparegut. Només s’han traslladat d’un món a un altre. El món grecoromà s’ha traslladat així a l’illa de la Gran Bretanya i d’allà a França. De manera que el poder cavalleresc procedeix dels herois de l’antiguitat. Això reivindicava Felip el Bo, duc de Borgonya, en 1430 quan institueix l’orde de cavalleria del Toisó d’Or —inspirat en les aventures de Jasó i els argonautes— i utilitza l’emblema del velló d’or. El saber dels clergues també és entès com un saber heretat del món antic. Saber i poder, indissociables en la consciència medieval són presentats de manera dinàmica com a translacions, la del poder, la del coneixement: la translatio imperii i la translatio studii

Totes dues són, de fet, la mateixa. Busquen legitimar la projecció cap al passat de les formes institucionals i culturals pròpies de l’època. La matèria antiga es relatada des de la idiosincràsia particular de la vida cavalleresca i cortesana. Per aquest motiu els herois com Enees o Èdip són qualificats en tots els romans de “cavallers cortesos” i mostren pautes de conducta que promouen el model polític i social consolidat en les corts. La translatio fa de punt d’unió entre el món antic i el medieval. Gràcies al roman de Brut, —fantasiós origen de “Brutània” o Britània— els reis anglesos i ducs de Normandia pretenien procedir de Brut, descendent d’Enees, i, per tant, reivindicaven un vistent origen troià. Si el rei de França evocava el seu origen romà a través de Carlemany i l’emperador alemany invocava el Sacre Romà Imperi, el rei d’Anglaterra defensava també el seu passat grecoromà gràcies al concepte de la translatio. Un concepte genealògic, de sang, que és essencial per entendre les famílies i els clans, les identitats, a l’Edat Mitjana. Fins i tot Virgili és presentat com un cavaller i un home de la cortesia medieval: un referent antic per justificar el món medieval. Al Cligès de Chrétien de Troyes s’hi pot llegir (vv. 25-33):

 

Pels llibres que tenim

sabem els fets dels antics

i del temps que fou abans.

Els llibres ens han ensenyat

que Grècia tenia de la cavalleria

la primera fama i del saber.

Després va passar la cavalleria a Roma 

i el conjunt del saber

que ara ha arribat a França.

 

Aquesta curiosa idea de la translatio continuarà fins a Napoleó que s’emmiralla en el món de Roma, en el III Reich o als Estats Units, mimètics en la seva estètica imperialista. Només des del concepte de la translatio es pot entendre, a tall d’exemple, que la targeta d’American Express tingui com a imatge el cap d’Hèctor, heroi troià, amb el casc posat, evocació d’un famós passatge de la Ilíada.

Dedicat a Celdoni Fonoll i Lloll Beltran

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves