A pocs metres de distància l’un de l’altre, a prop de la plaça Artós, hi van residir i escriure dos dels més grans escriptors de la llengua castellana, el catalanista Gabriel García Márquez i l’espanyolista Mario Vargas Llosa, emigrats de Sud-amèrica i que buscaven una residència alternativa que els permetés escriure en llibertat. Si hem de creure l’escriptor colombià, alguns altres escriptors —com José Donoso— van escollir Barcelona per residir-hi perquè era aquí on vivia Carme Balcells, la poderosa agent literària que va organitzar el moviment que s’ha convingut a anomenar Boom o gran escopetada de la literatura llatinoamericana. García Márquez hi tenia, però, abans de venir a Catalunya una relació emotiva molt profunda; era el país del seu mestre Ricard Vinyes, el “sabio catalán”, “el hombre que había leído todos los libros” que apareix a Cent anys de solitud (1967) novel·la que va ser traduïda al català com un especial homenatge a la terra d’acollida de la mà del seu amic Avel·lí Artís Gener, Tísner, l’any 1970. Potser perquè García Márquez va tenir un mestre català i en Vargas no que les coses van acabar a favor i en contra del nostre país.
L’escriptor colombià s’instal·la als baixos del número 6 del carrer de Caponata —o “dels Caponata”, dit així en record del propietari o propietaris d’aquells terrenys, d’origen italià— on rep sovint personalitats de la gauche divine de la ciutat i de la política d’esquerres que s’havien de menjar el món. A Barcelona és on es farà ric gràcies a l’èxit dels seus llibres, coneixerà escriptors com Josep Pla, Nèstor Luján, Álvaro Cunqueiro i tindrà una fugaç trobada amb l’escriptor que més admira en aquells anys i a qui visita en una de les seves vingudes a Barcelona: Mercè Rodoreda, gràcies a La plaça del Diamant. “No sé cuántas veces la he vuelto a leer, y varias de ellas en catalán, con un esfuerzo que dice mucho de mi devoción”. La novel·la “es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil”. A Barcelona, Gabriel García Márquez escriurà la que és probablement la seva obra més difícil, El otoño del patriarca (1975), el retrat d’un dictador egoista i una crítica al poder sense límits. L’any 1972 publica també, a Barral Editores, La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada i el que està considerat el seu llibre més barceloní: Doce cuentos peregrinos (1992) i una obra considerada menor que, tanmateix, va esdevenir un gran i inesperat èxit: Relato de un náufrago, editat per Tusquets el 1970. Curiosament, la incertesa davant de la mort del general Franco l’any 1975 va aconsellar García Márquez, que estava de vacances a Mèxic, de no tornar a Barcelona, una situació que acabaria sent permanent.
Per la seva banda, Vargas va residir a Barcelona entre l’estiu de 1970 i l’estiu de 1974, primer a la Via Augusta i després al carrer d’Osi, un nom dedicat a un curiós personatge de la política, el bisbe de Còrdova, conseller de l’emperador Constantí i principal enemic de l’arrianisme. Durant aquells anys, segons l’opinió de l’escriptor peruà, “Barcelona em semblava no només bella i culta, sinó, sobretot, la ciutat més divertida del món”. La coneixia des de molt abans que altres escriptors llatinoamericans. L’any 1958 l’havia visitat procedent de Lima, quan era només un estudiant, amb la novel·la de George Orwell Homenatge a Catalunya sota el braç. Hi publica el seu primer llibre, Los jefes (1959), i és Carlos Barral qui editarà La ciudad y los perros (1962). Quan s’instal·la al carrer d’Osi, molt a prop d’on viu el que aleshores era el seu amic, García Márquez, les famílies comparteixen una quotidianitat tan habitual que sembla que visquin juntes. Va ser una època molt estimulant d’amistat i de creativitat, de feina dura també. Una amistat que queda trencada per sempre quan Vargas clava un cop de puny al seu company que ha gosat acostar-se massa a la seva dona. A Barcelona Vargas escriu molts llibres: Historia secreta de una novel·la, l’assaig García Márquez: Historia de un deicidio, Pantaleón y las visitadoras, La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary i La Tía Julia y el escribidor. A diferència de García Márquez, Vargas participa en activitats antifranquistes com la tancada d’intel·lectuals que rebutjà el procés sumaríssim de Burgos contra 16 membres d’ETA. No només eren diferents pel que fa l’escriptura i els costums.
