La restauració monàrquica del 78 davant l’horitzó de la República

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mentre desbarrar contra Catalunya vengui hi haurà gent interessada a beneficiar-se d’un discurs dur i hostil. No és una qüestió d’ideologies ni de partits, l’odi contra la catalanitat és molt transversal a l’Estat. Amb algunes, poques, excepcions, la bandera que avui alcen els falangistes de Ciudadanos, els neofranquistes del PP i els feixistes de VOX és la d’un anticatalanisme ferotge i un nacionalisme espanyol desacomplexat. I a Espanya, el nacionalisme d’Estat sempre ha pres tics autoritaris, corruptes i profundament reaccionaris. Només cal recordar que Primo de Rivera feia una apologia de la violència com a modus operandi. Ciudadanos també ha incorporat aquest manual d’instruccions i ha esperonat una dialèctica de la confrontació implacable que conviu harmoniosament amb la navalla, la caputxa i el cúter. “¿Quién ha dicho que cuando insultan nuestros sentimientos, antes que reaccionar como hombres, estamos obligados a ser amables? Bien está, sí, la dialéctica como primer instrumento de comunicación. Pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria”. Amb més subtilesa, però aquest és el mantra subjacent en l’“A por ellos!’, el fil argumental de l’inquisidor coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena, hooligan a les xarxes; del president del Tribunal Constitucional i militant del PP, Pérez de los Cobos (fill d’un dirigent de Fuerza Nueva) i del magistrat Llarena o del seu benefactor, Lesmes.

Però és que el PSOE també compta amb personatges d’aquest pelatge. Pepito Borrell és un il·lustre d’aquest nacionalisme caspós i ultra, anticatalà, que, si més no en el seu cas, li ha facilitat sortir airós dels tèrbols assumptes que ha protagonitzat. Si el PSOE de Pedro Sánchez l’ha repescat és senzillament perquè encarna aquest discurs com ningú i vetlla la frontera amb C’s.

El catalanisme ha de refusar batre’s contra aquest nacionalisme cada cop més identitari i xenòfob (VOX ho acabarà d’incendiar) alçant estelades. El catalanisme ha de sumar i sumar, no pas confrontar identitats, una estratègia de suma zero que ens aboca a blocs estantissos. El catalanisme ha de plantar cara enarborant la bandera dels drets civils i polítics i fent un discurs inequívocament democràtic. El catalanisme que avui és molt majoritàriament independentista ha de fugir dels tòpics identitaris, de banderes i de la gesticulació. A la bandera espanyola no hi hem de contraposar l’estelada —que, d’altra banda, no és la bandera de Catalunya— sinó la defensa de drets i llibertats i, òbviament, la defensa del dret a l’autodeterminació. Per això és tan bàsic recuperar (1) amb urgència la bandera del referèndum, acordat o no, perquè ens torna a situar en l’àmbit democràtic i és alhora un reconeixement implícit a l’estat real de la qüestió. També perquè ens situa en la centralitat del país i ens permet fer de l’1 d’octubre una jornada d’èxit històric i no pas l’expressió d’una frustració.

I tampoc s’ha de tenir por a verbalitzar un referèndum acordat (davant la cridòria estèril del tenim pressa, el partit dels purs i la verborrea del pit i collons) perquè tàcticament hem de mantenir sempre aquesta voluntat malgrat saber que el règim monàrquic no acordarà res per pròpia voluntat. Només la fortalesa d’una majoria social i política catalana forçarà un referèndum, acordat o no, que exigeix superar nítidament el 50 per cent del vot popular i que precipitarà o no un reconeixement internacional, també en funció d’una musculació com a país en tots els àmbits. Pel mateix motiu, la majoria democràtica que cal interpel·lar és la que va sortir al carrer el 3 d’octubre (2). I, finalment, la mobilització permanent (3) que ha d’acompanyar el judici als presos de l’1 d’octubre, que ha d’esdevenir una exhibició de dignitat democràtica contra la infàmia involucionista que representa la restauració borbònica del 78. El judici als presos és l’únic embat a l’horitzó, ni primavera catalana, ni tardor calenta. I precisament perquè és l’únic embat, perquè demanaran centenars d’anys de presó, que no podem malbaratar el sacrifici de preses i presos. La resposta política al carrer ha de tornar a ser la gernació del 3 d’octubre, la majoria política i social. És aquest saber fer el que explica l’1 d’octubre, l’efectiva comunió entre un lideratge polític central i un ampli ventall de la societat catalana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista