La segona volta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Et preguntes perquè t'hi has tornat a embolicar; si potser no t'has precipitat fent el pas una altra volta; si potser no hauria estat millor quedar-te com estaves, ara que havies recuperat l'hàbit de dormir les nits senceres, sense interrupcions; ara que ja tenies un cert domini sobre la situació. L'home –i la dona-, diuen, és l'únic animal que cau dues voltes en la mateixa pedra. I potser tenen raó. Així que, per voluntat, et toca tornar a passar pel tràmit aquell de sentir que et falta l'aire quan camines més de cinc minuts. La sensació aquella de tenir tot el dia un meló d'Alger pressionant-te la bufeta de forma immisericorde. Les anàlisis de sang i d'orina. Les hores d'espera en la Seguretat Social. Les cames unflades i les rampes nocturnes. Els comentaris d'aquella dona que, no saps perquè, ha de posar els nassos per opinar sobre el teu úter. Les inoportunes gotetes de pixum. El reflux gàstric perquè els teus budells estan no saps on. I la impressió aquella que en qualsevol moment la pell de la teua panxa s'esgarrarà com una tela.

Et preguntes si tot plegat arriba en el millor moment, si potser no hauries d'haver-te esperat perquè estàs en un bon moment a la feina i tens perspectives de millora. Perquè ja saps –perquè ja ho has viscut- que la maternitat penalitza la carrera professional de les dones. Ho diuen tots els estudis i ho certifica l'experiència. Merkel no té fills; i tampoc Theresa May. Perquè som nosaltres les qui continuem assumint el rol de cuidadores, perquè la inèrcia i les pautes socials continuen pesant molt. I, nosaltres, una generació que té al seu abast una pila de bibliografia sobre feminisme i desigualtat de gènere, continuem cometent –ni que siguen modulats- els errors de les nostres mares. I ai, las! Pots intentar escapolir-te'n però aleshores et persegueix la reprovació social i aquell sentiment de culpa que duem incrustat en la nostra condició d'éssers socials. Et preguntes com vos organitzareu a casa, ara, amb dues criatures, si amb només una ja heu de fer mans i mànigues per arribar a tot arreu.

I et preguntes sobretot si tornaràs a sentir aquella fiblada que et va recórrer tot el cos el dia que et van posar la teua primera filla als braços, aquell amor a primera vista de què tothom parlava. Aquell instant detingut en el temps. Aquella olor de pell virginal. Tems que la sensació no siga tan intensa ni tan poderosa com per fer-te brollar un torrent de sentiment com aquell; que no siga tan autèntica com la que ja vas viure en aquella asèptica habitació d'hospital. T'angoixa la idea de no proporcionar a la teua segona filla un amor tan immens com el que li vas donar a la primera, perquè aquell, per inèdit, va ser tan intens i tan pur que aleshores et va semblar, simplement, irrepetible.

T'ho preguntes i segurament l'única manera d'eixir de dubtes és viure-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.