En la molt fantasiosa mitologia d’una part del nacionalisme espanyol, allò que abans era Catalunya s’hauria de dividir ara en dues entitats: Tabàrnia i Tractòria. Tabàrnia seria, segons ells, la zona metropolitana on l’independentisme no és majoritari i que coincidiria si fa no fa amb el món urbà, modern i cosmopolita, on el català no seria la llengua més parlada. Tractòria, que ve de tractor, la terra dels tractors, seria el territori on sí que es parla català i on l’independentisme és clarament majoritari, un món rural, tancat, de gent que no ha sortit mai de casa i no té pràcticament estudis, no parla llengües i viu en el passat, trabucaire i carlí. En realitat, Tabàrnia és el somni d’una Catalunya tan descatalanitzada, tan uniformada, que podria integrar-se perfectament a la província de Palència. I Tractòria és l’expressió del menyspreu —d’una matriu clarament classista i supremacista— per la consciència de país i per la fidelitat a la llengua pròpia, presentades una i altra com una cosa anacrònica, baixa, que fa pagès, de la qual caldria desempallegar-se. Al País Valencià i les Illes no s’han batejat amb aquests noms, però el nacionalisme espanyol ha fet servir també de manera constant aquestes dues mitologies: la d’un país urbà, obert i cosmopolita que parla castellà i se sent còmode amb la idea d’Espanya tal com és avui confrontat a un país rural, tancat i endarrerit que s’entesta carlinament a mantenir viu més enllà del reducte familiar el fòssil d’una llengua inútil i passada de moda i no acaba de sentir-se bé en l’Espanya uniforme que s’ha construït i que es vol conservar.
La generació d’aquests dos mites contraposats té sentit (pervers), des del punt de vista de la propaganda: a Europa, i al món, la fórmula que s’ha fet servir per esborrar les identitats i les llengües incòmdes per als poders estatals ha estat presentar-les com una cosa de pobres, antiga, ronyosa, que fa pagès. A França, inventora de la màquina de fer francesos amb aquesta tècnica, als qui parlaven bretó, occità, basc o català se’ls deia que parlaven patuès, una cosa que no arribava a llengua, pròpia dels qui no tenien prou cultura i ocupaven els estrats més baixos de la societat. Abandonar la pròpia llengua i la pròpia identitat i adoptar les oficials de l’Estat seria llavors pujar graons, socialment i culturalment. La major part de les llengües perdudes al món s’han perdut perquè als seus parlants els feia vergonya parlar-les. I era una vergonya induïda, forçada des dels poders: dir-los d’una manera o altra que eren habitants de Tractòria.
Aquesta mitologia fantàstica del nacionalisme espanyol pot tenir la seva lògica, tardana, com a instrument propagandístic a favor de la uniformitat i l’anorreament de les identitats incòmodes a l’Estat. Però no funciona en absolut com a diagnòstic o com a descripció de la realitat. Si ens centrem en el cas català, el que preocupa al nacionalisme espanyol (i el que l’ha de preocupar!) no és cap comarca recòndita plena de tractors. El gran actiu del català com a llengua i del catalanisme com a projecte és Barcelona. El màxim grau d’identificació amb el país i d’ús de la llengua no es dóna entre sectors illetrats, sense estudis, incultes, que no han viatjat mai. Es dóna en un ampli ventall de classes mitjanes que tenen títol universitari, que són els qui més llengües parlen i els qui més van pel món. De manera desigual en els diversos territoris de parla catalana, la llengua és viva avui (a diferència del que passa a moltes zones d’Europa amb llengües que no han tingut un Estat a favor o l’han tingut en contra, com nosaltres) perquè l’han fet seva aquestes capes mitjanes, perquè hi ha hagut una producció cultural d’altíssima qualitat, perquè el món urbà i professional també s’hi ha compromès, al costat d’un suposat món rural, que no és en absolut com el caricaturitza l’unionisme. La llengua és viva, esclar, perquè s’hi juga a la botifarra en un bar de poble, però també —i sobretot— perquè es fa servir o es vol fer servir en els registres de més prestigi, i perquè té una producció cultural de primera línia al darrere. I això no és Tractòria. Això és el contrari de Tractòria..
Quan hi ha un conflicte, es generen inevitablement discursos propagandístics. Sempre interessats i sempre, com a mínim, imprecisos des del punt de vista del diagnòstic real. El pitjor que pot fer cap dels bàndols és creure’s la pròpia propaganda, i fer servir com a mapa de realitat el que és només una fantasia inventada. Perquè és la manera segura de perdre’s, portar un mal mapa, un mapa equivocat. Certament, hi ha encara una cosa pitjor: creure’s la propaganda de l’adversari.
