El 18 d’octubre de 2018 passarà a la història judicial espanyola: el Tribunal Suprem va sentenciar que correspon als bancs pagar l’impost d’actes jurídics en contractar una hipoteca, i no als clients que la demanen.
El 19 d’octubre, però, veient la caiguda de la banca espanyola a la borsa de valors, 3 vegades més gran que la patida pel referèndum català de l’1 d’octubre de fa un any, el Tribunal Suprem va anunciar a mitjan matí que suspenia la sentència per la seva “enorme repercussió econòmica i social”. La decisió rectificativa del Tribunal Suprem va aconseguir l’efecte que cercava: capgirar la cotització de la banca espanyola als mercats borsaris.
Aquesta sentència del Tribunal Suprem genera dubtes sobre els seus efectes retroactius. Dues associacions de professionals de la justícia, Jutges i Jutgesses per la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals, han demanat la dimissió del president de la Sala 3a del Tribunal Suprem, Luis María Díez Picazo, per haver anunciat la suspensió de la sentència sobre l’impost de les hipoteques. L’Associació de Jutges i Magistrats Francisco de Vitoria li ha demanat explicacions, atès que la seva decisió “ha creat confusió i no contribueix a la imatge de la independència del Poder Judicial”.
Avui es pot afirmar que, entre la sentència del Suprem de dijous 18 d’octubre i la posterior decisió de deixar-la en suspens al dia següent, la judicatura espanyola ha fet un pas molt significatiu en la direcció d’ensorrar la #MarcaEspaña. Fins i tot Fernando Ónega a La Vanguardia no podia evitar de referir-se al conflicte català en comparar l’actitud del Tribunal Suprem: amb la banca ha actuat ràpidament en 24 hores per “l’enorme repercussió econòmica i social” de la sentència; en el conflicte català, en canvi, ha estat passiu amb la presó provisional dels líders catalans i amb els càrrecs de rebel·lió violenta inventats.
Cal recordar que a les eleccions del 21 de desembre 2,1 milions de catalans (48%) van atorgar al Parlament de Catalunya una altra majoria independentista republicana, enfront dels 1,85 milions de vots al monàrquic tripartit del 155 (44%). Una condemna de 30 anys tindrà, molt em sembla, una “enorme repercussió econòmica i social”. Miquel Iceta prou que ho deu veure així quan diu que “la presó provisional ja dura massa i que no hi va haver rebel·lió violenta”.
Carlos Lesmes presideix el Tribunal Suprem des de 2013, quan aquest tribunal va sentenciar que les clàusules terra eren il·legals, però que no es podien reclamar de manera retroactiva. És a dir, que eren il·legals a partir de 2013, però que tots els afectats anteriors no tenien dret a reclamar els diners pagats injustament: “La retroactivitat podria generar trastorns greus amb transcendència en l’ordre públic econòmic”. La justícia europea, però, el 2016 va imposar la retroactivitat a les clàusules terra.
La justícia espanyola pateix un desprestigi creixent: la composició del Tribunal Suprem no sempre respecta la jerarquia i el mèrit. Als Estats Units el jutge conservador Brett Kavanaugh ha estat nomenat al Tribunal Suprem per una decisió política del Senat però allà, si més no, s’ha fet un llarg debat públic sobre el candidat. Per cert, les manifestacions sorolloses de milers de persones, que han ocupat fins i tot el Capitoli, no han estat pas acusades d’actes tumultuosos de rebel·lió ni sedició violenta.
El progrés i el benestar dels països va estretament lligat a la qualitat de les seves institucions. Sense qualitat institucional i sense seguretat jurídica els fonaments sobre els quals descansen els països s’ensorra. Davant de la incapacitat reformista d’Espanya i la seva reculada en qualitat democràtica i institucional i de seguretat jurídica, diria que la República Catalana esdevé encara més necessària per a un nombre creixent de catalans.
