Vostè és aquí

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La política catalana viu un moment de garbuix, fruit de la mala gestió posterior al referèndum de l’1 d’octubre de l’any passat. Els buits d’informació s’han d’omplir o s’omplen sols de pols i porqueria, i d’aquí aquest ambient propici a la rumorologia, la frustració,  la demagògia barata antipolítica i els cops de colze. El cas és que el mes que va començar amb una revolta històrica, es va deixar esbravar com un refresc encetat en una festa cancel·lada a corre-cuita. Caldria començar pel més fàcil, que és fer un diagnòstic: l’1 d’octubre va ser històric, vam actuar al marge dels dictàmens injustos i indignes de l’Estat i vam fer un referèndum per més que ens ho van voler impedir, però durant els dies següents vam deixar escapar el moment i al dia 27 d’octubre ja hi vam arribar sense cap credibilitat, entre titubejos, declaracions suspeses, rodes de premsa convocades i desconvocades i girs dramàtics d’última hora. Després va venir la repressió que s’ho va endur tot per davant i que, no ho oblidem, és la principal culpable de no resoldre aquest assumpte amb la fluïdesa i la normalitat dels països civilitzats. 

No faig pas aquest diagnòstic perquè sigui especialment savi, ni perquè tingui una capacitat d’observació digna d’admirar, sinó perquè aquesta és la realitat que tothom pot certificar a simple vista només pensant-hi una mica. Mentrestant, alguns dels actors de l’independentisme es dediquen a saltar-se selectivament algunes d’aquestes asseveracions en funció del que els interessa, mentre que els altres tampoc no les expressen obertament per no ser assenyalats de titafredes pels primers. Actuar com si res és devaluar l’1 d’octubre, perquè s’acaba abaratint tant tot que equiparem desobediències sense cap recorregut amb el que va ser un fet històric d’una gran magnitud. Malauradament no “som república”, ni “el Parlament és sobirà”, ni podem iniciar veritablement cap “procés constituent” precisament perquè aquell moment es va deixar escapar. Si s’hagués mantingut el pols no sabem quina hauria estat la resposta de la ciutadania, ni si haguéssim aconseguit que l’Estat acabés asseient-se en una taula, ni si haguéssim guanyat, però tampoc es pot certificar que hagués passat tot el contrari. En tot cas, el passat no es pot modificar i això és el que hi ha a dia d’avui.

Ha arribat un punt que qui assenyala aquestes obvietats s’exposa a tota mena de vituperis, com si s’hagués aixafat alguna guitarra que ens havia d’oferir un meravellós concert, quan ja es veia d’una hora lluny que li faltava alguna corda i que la caixa de ressonància tenia una esquerda. En tot cas, si es té previst fer alguna cosa de profit, més que actuar en representacions teatrals i escriure novel·les de ficció, caldrà posar-se a treballar partint d’aquesta realitat. Entremig de tant de fum i de tanta gesticulació, de tant en tant hi ha algun atac de sinceritat. Mentre el president del Parlament diu que no té cap sentit desobeir com un pollastre sense cap, des de la CUP diuen el mateix quan els pregunten sobre la seva alcaldessa de Berga. Només es tractaria d’anar-s’ho parlant i ja hauríem casat fil i agulla.

I si bé fer diagnòstics és força senzill, el més difícil és trobar-hi el remei: com trobarem el revulsiu per tornar-ho a intentar? Si el tema és arribar a un determinat percentatge de suport a la independència, tal com han assenyalat des de Carles Puigdemont a Joan Tardà, que s’especifiqui quina és la fita i que es digui què poden fer els militants independentistes -ja siguin d’associacions o de partits- per propiciar-ho. Si es tracta de compaginar-ho amb assenyalar que el Govern espanyol actual -l’altra Espanya que era possible!- no farà res per pactar un referèndum, que es faci tot el que es pugui per evidenciar-ho. Sigui com sigui, només entendrem el mapa si tenim clar on som: comencem per posar el gomet vermell del “vostè és aquí”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).