Després de la torrentada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A més del dol per les víctimes (hi ha hagut dotze morts i, en el moment d’escriure aquestes línies, encara no ha estat possible localitzar el petit Arthur, de cinc anys), i a risc de resultar repetitius, el primer que cal ressaltar sobre les torrentades del Llevant de Mallorca del passat dia 10 és la magnífica reacció de la ciutadania. És ben cert que les desgràcies cohesionen; però, fins i tot sabent-ho, la lliçó de solidaritat i d’intel·ligència col·lectiva que ha impartit el poble mallorquí davant d’aquesta catàstrofe (a la qual cal afegir la solidaritat i l’empatia rebudes de la resta dels Països Catalans, d’Espanya i de tot arreu) és digna de ser sempre recordada i tinguda en compte. Perquè ens dignifica i ens ensenya coses sobre nosaltres mateixos, com a país i com a espècie, que de vegades tendim a oblidar. Els mallorquins tenim fama de ser apàtics, fins i tot abúlics, en la defensa del bé comú. Tenim fama fins i tot de malbaratar-lo, el bé comú, a causa de l’individualisme i la cobdícia (la corrupció, per resumir) d’alguns dels nostres conciutadans i d’alguns dels nostres prohoms. Però aquest ha estat un episodi (com ho va ser, en un ordre de coses completament diferent, la marxa verda per l’escola pública i la llengua catalana, de la qual recentment s’ha celebrat el cinquè aniversari) en què s’ha demostrat que la majoria de la gent mallorquina desmenteix aquestes males fames, i que existeix una col·lectivitat unida, una idea de convivència i de respecte, una estructura de civilització, molt més sòlides i capaces de resistir i perdurar del que alguns voldrien o els agradaria pensar.

Dit això, és evident també que del desastre se’n deriven lliçons que cal aprendre. La principal és que no vivim amb la natura, sinó que vivim dins la natura i de la natura, i que també en morim. Per la seva claredat i sentit comú, faríem bé de fer nostres les paraules del professor de Geografia Física de la UIB Miquel Grimalt, a l’entrevista que li feia Cristina Ros al diari Ara Balears: “La natura no és dolenta ni bona. I, en concret, l’aigua ni es pot aturar ni se li pot prendre el terreny que és seu. Allà on passen les torrentades no es poden establir vides ni béns, perquè has de saber que en un parell de dècades, o potser en 50 o 80 anys, les perdràs”. Els temps de la naturalesa, en efecte, són molt més perllongats que els dels moridors, però això no hauria de dur-nos a llegar als nostres fills o nets (o a nosaltres mateixos, en un futur sense data determinada) les conseqüències de les nostres pitjors decisions. “No s’hauria d’haver construït ni a les voreres del torrent ni a les zones de baixada per on es pot desviar l’aigua sobrant”, afirmava taxatiu el doctor Grimalt. I afegia un avís que va més enllà dels límits insulars: “Passa el mateix a totes les serres del Llevant, no només a Mallorca. És equivalent a les serralades catalanes i a totes les del Llevant peninsular. Només que el nostre és un territori petit, de grans pendents i torrents rabiosos”.

La lliçó sobre les previsions més elementals va directament lligada amb les reflexions i la recerca de responsabilitats. El PP, Ciutadans i les extremes dretes encara extraparlamentàries han aconseguit (amb prou feines) contenir el discurs de la demagògia contra els governants actuals de les Balears, mentre durava el recompte de morts i la recerca de desapareguts i ells s’acontentaven amb la contemplació del tennista altruista Rafa Nadal i la salvífica aparició dels Reis d’Espanya en un poble del qual Felip VI no va aconseguir aprendre’s el nom (s’hi va referir tota l’estona amb la fórmula “lo que ha pasado aquí”). Però l’allau de retrets i acusacions està disposada, i serà activada en breu, si no ho ha estat ja quan vostès llegeixin aquest article. Per les xarxes socials, naturalment, ja n’ha circulat l’argumentari: acusacions completament inventades, mitges veritats tergiversades amb tota la mala fe possible, i completes aberracions de les que sempre fan fortuna (“això passa per gastar-se els diners en el català i no el que cal”) seran els ingredients del menú reescalfat que no es podran resistir a presentar a gairebé mig any d’unes eleccions autonòmiques i municipals que tots els bàndols voldran presentar com a més decisives que mai. El vell esport, tan estimat pel PP (però també per Ciutadans) del llançament de morts al cap de l’adversari tornarà a registrar rècords de baixesa no només política, sinó també humana. El pitjor no serà haver de tornar a suportar-ho, sinó que l’elaboració dels plans de prevenció i els protocols d’emergència per afrontar noves conseqüències de la nostra depredació del territori torni a quedar postergada pels crits i les nicieses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).