Josep Rull

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El conseller de Territori, vaig tenir ocasió de tractar-lo la passada legislatura. Teníem —tenim— un amic comú que va fer de pont i va propiciar un primer sopar a Casa Arturo, un restaurant del carrer Sagunt, al barri de Sants. Allí vaig poder parlar per primer cop amb ell del que significava fer un referèndum, de la seva potència, d’un embat democràtic a l’Estat molt més creïble que un full de ruta que les eleccions catalanes de 2015 havien deixat tocat, l’artefacte Junts pel Sí va quedar per sota del 40 per cent dels vots (lluny dels vaticinis que s’havien fet) i l’independentisme, en el seu conjunt, no havia arribat al 50 per cent dels sufragis. Era un moment complex. La meitat del Govern, malgrat el compromís assumit davant el Parlament, no hi anava i apostava per unes noves eleccions plebiscitàries.

En aquell moment en Rull dubtava sobre el millor camí. Però va assegurar que hi rumiaria. Pocs dies més tard, quan vam tornar a quedar per sopar, ara ja en companyia d’un altre conseller d’ERC, en Rull ja havia pres una posició i l’havia assumit amb determinació. En Rull no va fallar i quan va arribar el moment hi va ser. Després, havent trencat el gel i una certa prudència inicial, vam seguir quedant i sempre em va semblar un home agradable, rialler, a més d’un independentista de pedra picada. Un paio de fermes conviccions i de caràcter, molt lleial també al projecte polític al qual ha estat vinculat tota la vida. En els bons moments i en els mal moments. Els darrers dies, abans del seu primer empresonament, vaig tenir ocasió de parlar-hi. I també aleshores em va demostrar una enteresa formidable en un moment realment complicat i amb el seu entorn polític històric en hores molt baixes. En Rull va ser l’únic Conseller que va mantenir un acte oficial d’agenda el cap de setmana després de la Declaració d’Independència. I va ser l’únic Conseller que dilluns, al matí, va fer acte de presència a la seva Conselleria. Amb l’excepció d’Oriol Junqueras, que hi va anar a primera hora de la tarda.

Fa uns mesos, a Estremera, vaig poder saludar-lo en algunes ocasions. I a Lledoners hi he pogut parlar. Em va fer alguna reflexió, amb el cor, de la qual em vaig dir havia de prendre bona nota. Sempre m’ha fet el mateix efecte en Rull, un home íntegre, d’una sola peça. El mateix crec es pot dir de qui ha estat el seu company de captiveri i cel·la, Jordi Turull, que curiosament havia estat un dels seus antagonistes a Convergència. Els darrers mesos de Govern els van apropar molt i, posteriorment, a presó i durant els mesos que van ser en llibertat condicional, eren una parella inseparable i molt ben avinguda. La tensió per l’embat democràtic i un compromís inequívoc compartit van unir el que la política interna de partit havia separat. Dos homes excepcionals que poden haver-se d’enfrontar a penes de 20 anys de presó com a membres del Govern de l’1 d’octubre, 25 probablement per a Oriol Junqueras, a qui la Fiscalia apunta com a líder de la “rebel·lió”.

Rull, com Turull o Forn, seran alguns dels bocs expiatoris del Govern de l’1 d’octubre. Com ho serà també l’amic Raül Romeva i la Dolors Bassa. O la Carme Forcadell, no pas per ser membre del Govern, sinó per defensar la sobirania parlamentària, per defensar que en un Parlament s’ha de poder debatre sobre tot. Forcadell es va erigir en un símbol davant la intolerància del bloc espanyolista i l’Estat li ho vol fer pagar. És pura venjança. En el cas d’Oriol Junqueras amb una dosi de venjança extra. Bàsicament pel mateix motiu.

Rull ha fet 50 anys i ningú no ho diria. Té un aspecte jovenívol i desprèn vitalitat. Tant de bo aquest malson es pogués acabar aviat. Però no serà així, va per llarg. Esperem que el país, tota la bona gent, sàpiga reconèixer com cal l’immens sacrifici d’uns homes i dones que mai van delegar en ningú els riscos sinó que els van assumir per tots.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista